S’ha acabat tal com la coneixíem. Després de 106 edicions, la copa Davis ja és història. I l’última imatge dignifica un torneig que data del 1900. Els jugadors i el cos tècnic de França entrant al vestidor de Croàcia per felicitar els campions, amb foto de grup conjunta, reconeixent el mèrit del rival. Una autèntica lliçó d’esportivitat que sense voler honora l’esperit fundacional de Dwight Filley Davis, que mentre estudiava a Harvard, a finals del segle XIX, va reptar, juntament amb tres companys nord-americans més, quatre britànics per jugar una competició internacional. Aquella va ser la llavor de la Davis, torneig que prendria aquest nom amb la mort de l’extennista i polític nord-americà el 1945. El cercle es va tancar amb la victòria de Marian Cilic contra Lucas Pouille. El mateix Cilic que fa dos anys es va col·lapsar en el punt decisiu de la final contra l’Argentina quan guanyava 2 sets a 1 a Del Potro. Aquell dia va plorar, i molt. Diumenge hi va tornar però amb la bandera croata a l’esquena i l’orgull de ser l’últim campió de la Davis. Ja no veurem eliminatòries com el Romania-Equador del 2003, que va durar 21 hores i 37 minuts (el més llarg de la història), ni els 327 jocs de l’Austràlia-Índia del 1974, quan encara no hi havia el tie-break. Ara estarà concentrat tot en una setmana, amb només 18 països, amb partits a tres sets. Més espectacle però menys essència. Serà una cosa diferent. La Davis es va acabar diumenge passat a Lilla, quan l’àrbitre del Pouille-Cilic va pronunciar per últim cop: game, set i Davis.