L’exne­da­dora de sin­cro­nit­zada Ona Car­bo­nell es va eri­gir com a gua­nya­dora en el con­curs tele­vi­siu Mas­terc­hef, un pro­grama on diver­ses cele­bri­ties com­pe­tei­xen per pre­pa­rar recep­tes força com­pli­ca­des i on el temps de pre­pa­ració és clau. L’any ante­rior, Saúl Cra­vi­otto, piragüista i meda­llista olímpic, també va gua­nyar aquest con­curs que emet Tele­visió Espa­nyola i que acon­se­gueix grans resul­tats d’audiència. És casu­a­li­tat que dos espor­tis­tes d’elit gua­nyin un con­curs que no té res a veure ni amb core­o­gra­fies sota l’aigua ni amb piragües? No. La dis­ci­plina i la com­pe­ti­ti­vi­tat que han mos­trat aquests dos con­cur­sants no tenen res a veure amb les dels altres par­ti­ci­pants. Sem­pre gua­nya­ran els espor­tis­tes en qual­se­vol àmbit? Segu­ra­ment tam­poc. El que dei­xen entre­veure aques­tes dues victòries és que l’esport té un paper clau en la per­so­na­li­tat. Molts hem tin­gut algun com­pany de classe que prac­ti­cava esport de manera més o menys seri­osa. A mi em tenien asto­rada neda­dors i neda­do­res. Es lle­va­ven quan encara era de nit i després de nedar no sé quants cen­te­nars de metres arri­ba­ven a l’ins­ti­tut nets, polits i amb ganes d’apren­dre davant dels que ens havíem lle­vat feia poca estona i encara portàvem els ulls mig tan­cats. La dis­ci­plina apli­cada a l’esport també els ser­via, en molts casos, per fer un bon paper acadèmic. Dubto si en la pro­pera edició els direc­tors de càsting s’arris­ca­ran a tor­nar a esco­llir meda­llis­tes olímpics.