Opinió

S’aprèn jugant

Els equips B dels clubs grans, Barça, Espanyol, València, Vila-real..., són un encert absolut. Es pot veure –en obert a Esport 3– un futbol més pur, de creació i risc, on el jugador mira de fer el que intueix sigui un toc de qualitat per ser escollir per empreses majors, això és, el primer equip corresponent.

Només fallen un parell de conceptes. Per una banda clubs i seguidors que, ansiosos, volen el fruit encara que no estigui al punt. Malden per guanyar i obtenir resultats immediats quan el que cal i convé és que com els bons vins madurin amb el temps i les condicions pertinents. Hi ha un punt bàsic, els entrenadors. Normalment saben combinar pressa i resultats, però és precisament aleshores –a punt de maduració– quan comença la pressa del jugador, empès per representats, familiars o cants de sirena de clubs compradors, de feble o nul·la pedrera, que hi ofereixen a curt termini uns diners que fan perdre el cap a la promesa futbolística i encara més al seu entorn. Massa sovint agent tòxic.

Què s’ha de fer? Mantenir un criteri, apostar per qui hom creu i a la resta desitjar-los tota la sort del món. Si triomfen de debò en el cim del futbol i estimen el club que els ha fet professionals, amb una oferta més o menys similar a la que rebin d’altres clubs tornaran a casa. Si no ho fan, bon vent i barca nova. Llei de vida.

Altra cosa és qui del club ha negat els seus valors havent triomfat en ell. En aquest cas només amb reconeixença de l’error i penediment pot retornar a la casa mare. Crec que aquest és el criteri del seguidor, que hauria de ser el criteri de tots els clubs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.