Núñez era el millor
Núñez regatejant el preu de l’alliberament de Quini al·legant la inversió feta un any enrere pel seu fitxatge, Gil surant dins una banyera de Telecinco repleta de pits jovenívols que ornamenten els desencants físics del feudal matalasser, Mendoza votant entre violents analfabets per celebrar una merdosa supercopa a crits de “polaco quién no bote”, Cuervas i Lopera dient-se maricons en un dinar de germanor epíleg d’acusacions sobre qui s’injectava més whisky per vena, Caneda i el de Marbella atonyinant-se a la seu de la Lliga amb els records de rigor a les respectives mares, Ruiz Mateos disfressat de Superman mentre deixava la presidència del Rayo a la seva dona, Berlusconi neuròtic de megalomania i amb un harem de ventafocs operades rient-li les desgràcies, Tapie arranjant partits des de les drassanes del port de Marsella amb saques de diners marcats, i finalment, Piterman intentant ser com ells però no aconseguint res més que ser Piterman. Tots eren presidents personalistes acostumats a manar pel simple pes dels seus genitals, però Núñez, a pesar del trastorn de veure’s a si mateix com la personalització de la mateixa entitat, era el millor perquè pensava en el demà com a fonament per viure l’èxit del present, i d’aquesta manera, dirigia el Barça perquè en un futur s’acabés creant una dinàmica prou positiva per pensar que, en una dècada, el club només es quedaria un any en blanc per un gol mal anul·lat a Messi la darrera jornada de lliga. Gràcies, president Núñez, per tant. Paraula d’un laportista.