Un talent (in)domable
Arriba, amb 20 anyets, sent un diamant en brut que encara no ha empatat amb ningú –com es diu col·loquialment–, però amb la pesant motxilla d’haver costat el preu d’un crac consagrat i l’obligació de fer-nos oblidar Neymar. Poca broma.
A les primeres de canvi es lesiona de consideració i el clam gairebé unànime (club, premsa i afició) el qualifica de bluf i lamenta no haver fitxat Mbappé. Escolta el temut run-run del Camp Nou (recordo que un exjugador em va dir que, a ell, el paralitzava) i contra el Sevilla (20/10) el públic el xiula reiteradament... Amb aquest full d’incidències, qualsevol s’enfonsa.
Però, i si aquest caràcter de fet i deixat estar, que adorna la manera de ser d’Ousmane Dembélé, és alhora el seu escut protector quan juga a futbol? El Dembélé immadur i dormilega reincident, és el mateix que dins el camp demostra una personalitat fascinant. El seu és, justament, el cas oposat del futbolista i fill modèlic que es beu la lleteta amb cacau que prepara la mamà i se’n va a fer nones, però que en els partits es fa fonedís. Un clàssic.
Sigui com vulgui, el cas Dembélé exigeix una actuació intel·ligent de totes les parts implicades. D’entrada, el club l’ha de protegir. Tal com sona. I, si convé, es contracta un majordom que sigui la seva ombra. Pel que fa a l’entrenador, aplaudeixo que el fes jugar contra els Spurs quan la decisió fàcil hauria estat tornar-lo a deixar fora de la convocatòria.
En canvi, tal com jo ho veig, Valverde va aplicar un càstig sofisticat i efectiu: desperta’t, noi!, juga i demostra (davant del soci) de quina pasta estàs fet realment i justifica la paciència i la dedicació de companys i de tècnics per ajudar a endreçar-te les idees. I Dembélé va respondre amb un gol que signaria el mateix Leo Messi per engrandir la seva col·lecció d’obres mestres.
S’ha d’aconseguir que aquest enfant despreocupat (que cobra en un any el que el 90% dels mortals no guanya en tota una vida) es comporti com un professional, i punt. I als vuitens de la Champions, jo vull veure Ousmane al camp...
Del partit amb els anglesos, a banda que Valverde va presentar l’alineació adequada i d’uns primers 45 minuts més que acceptables, alerta perquè es va tornar a produir un fet preocupant, atès que no és aïllat sinó que es repeteix sistemàticament: a la segona part, l’equip decau, el mig del camp es desfà i quedem a expenses del rival. Se’ns fonen els ploms i perdem el control.
El més inquietant, és que no s’observen actuacions efectives des de la banqueta, com podria ser ordenar una variant tàctica puntual (4-4-2, per exemple) per corregir el despropòsit. Som líders a Espanya i esperem rival a Europa. Bravo! Però amb aquests episodis de vulnerabilitat flagrant, no es pot guanyar la Champions.
Zlatan, on fa mal
Luka Modric, el millor jugador de Can Padrós, rep la Pilota d’Or i Zlatan Ibrahimovic sentencia: “Ara sabem que Messi competia amb Florentino Pérez, no amb Cristiano Ronaldo.” Caram, Zlatan! És el més sensat que t’he sentit a dir, com a mínim, des que vas marxar del Barça. L’has clavat i on fa mal.
A propòsit del suec, encara em peto de riure quan penso en Guardiola dient-nos “Ibra ens dona molt” i la seva legió d’incondicionals (periodistes), que s’ho creia, ens acusava als descreguts, que vèiem com obstruïa el camp d’acció de Messi, de no entendre res. La realitat era que Pep, tot i que públicament afirmés el contrari, ja sabia que Ibra era el tercer central de l’equip rival...