La discontinuïtat en el calendari, amb períodes de cinc i sis anys en els quals no es va jugar, un parell d’edicions oficioses i el fet que alguna d’oficial fos mig clandestina no feien de la copa Intercontinental d’hoquei sobre patins una competició prestigiosa. L’edició de l’any passat a Reus, que va estrenar el format a quatre, va començar a canviar-ne la imatge, i la del cap de setmana passat a San Juan va reblar el clau d’un gir tan inesperat com benvingut: de competició desvalguda a esdeveniment que il·lustra l’hoquei que voldríem. Pavelló ple en tots els partits, tant d’homes com de dones, vuit mil persones en una final entre dos equips de l’altra banda de l’Atlàntic, i integració ben trobada dels tornejos masculí i femení, virtut que no ve donada pel sol fet de fer-los coincidir en dates i seu. Afegint-hi l’alt nivell esportiu i l’emoció en tots els partits, el resultat és aquesta Intercontinental guanyada pel Barça en homes i el Concepción de San Juan en dones –la imatge dels dos campions rebent els trofeus formant una sola pinya humana és extraordinària–, però guanyada també per i per a l’hoquei, que pot prendre nota de tres lliçons per no oblidar. Una, que res està perdut –ni tampoc guanyat– per sempre. Dues, que Europa, on no se m’acut on es podria reproduir una Intercontinental com la ja icònica de San Juan, no té la clau que obre tots els panys; i tres, que contra la falsa creença que només els grans campionats de seleccions poden trencar sostres, l’spot que l’hoquei tan necessitava l’ha propiciat una competició de clubs.