Alguns cops, el desig de com­plir un somni és tan fort que pot ennu­vo­lar la ment i tren­car els límits de qual­se­vol lògica. Quan tot­hom tenia coll avall –també el mateix Barça Lassa– que Brad Wana­maker ves­ti­ria de blau­grana perquè la seva pro­posta era la millor que el base nord-ame­ricà tenia, en qua­li­tat i quan­ti­tat, van aparèixer els Cel­tics. I tot se’n va anar en orris. El con­tracte era irri­sori en com­pa­ració amb el que hau­ria per­ce­but a Bar­ce­lona –en l’NBA, cobra només 838.464 dòlars per un any garan­tit–, però jugar en la millor com­pe­tició del món era una obsessió des que la tem­po­rada 2011/12 va veure’s obli­gat a emi­grar a Europa després de tan­car el peri­ple a Pitts­burgh (NCAA) i no ser esco­llit en el draft ni convèncer poste­ri­or­ment cap franquícia.

S’ha con­su­mit quasi la mei­tat de la fase regu­lar i dir que Wana­maker està pas­sant de pun­te­tes per l’NBA queda curt. Amb un equip amb lide­rat­ges nítids i rols defi­nits –també des de la ban­queta–, hi havia poca escletxa per esgar­ra­par minuts, i ell ho sabia. Fins ara, tan sols ha par­ti­ci­pat en 12 dels 31 par­tits dels verds –en total, 88 minuts–, on ha acre­di­tat 2,9 punts i 1,4 assistències en 7,3 minuts. Fins i tot, el mes pas­sat, va ser enviat alguns dies als Maine Red Claws, equip vin­cu­lat de la G-Lea­gue. Encara queda curs, però no hi ha indi­cis de canvi. Va arris­car anant a Bos­ton i tot­hom hi ha per­dut. Ell i també el Barça, que el volia per acom­pa­nyar Pan­gos, i recol·locar Heur­tel a la posició de dos.