Gerlinde, la purista
La polèmica ascensió d’Oh Eun-sun al Kanchenjunga –de la qual vam parlar en l’ article de la setmana passada sobre els farsants en l’alpinisme– va deixar en entredit la gesta que suposadament convertia l’alpinista sud-coreana en la primera dona que escalava els catorze vuitmils del planeta. Alguns consideren que l’honor hauria de recaure en la basca Edurne Pasaban, que, tot just un mes després que Oh Eun-sun, va completar la llista sense ombra de dubte. Tampoc ningú discuteix que la primera dona que els va escalar tots sense l’ús d’oxigen artificial –Eun-sun en va fer servir a l’Everest i al K2 i Pasaban, a l’Everest i al Lhotse– és l’austríaca Gerlinde Kaltenbrunner. El 23 d’agost de 2011 escalava l’últim que li faltava i també el considerat més difícil per la seva ruta normal, el K2. Però de rutes normals, i això segurament és el més important en la carrera d’aquesta alpinista austríaca (Kirchdorf an der Krems, 13/12/1970), n’ha seguit més aviat poques i només quan la muntanya no ha tingut les condicions necessàries per encarar-la per una via de més compromís tècnic. És el que li va passar, per exemple, a l’Everest, on finalment va pujar per la ruta del coll sud després de descartar el corredor Hornbein perquè no era factible.
Lluny de rècords i números, tant en voga en la societat i l’esport actuals, la carrera de Gerlinde Kaltenbrunner ha ultrapassat l’excel·lència pel seu compromís ètic i per l’estil amb què ha encarat la muntanya. En temps d’expedicions comercials pesades i d’ascensions d’alpinistes sense bagatge que no es desenganxen ni un moment de les cordes fixes, l’alpinista austríaca ha seguit un camí basat en el respecte als principis fonamentals de l’alpinisme més pur i autèntic. A més del rebuig a l’oxigen, aquest compromís de Gerlinde es tradueix en l’ús d’un estil el més lleuger possible que declina la contractació de xerpes i la instal·lació de cordes fixes. Un estil essencialment alpí que l’ha dut a convertir-se en un nom respectadíssim de l’alpinisme de grans altituds modern.
Gerlinde, com tants altres alpinistes d’elit, també ha patit moments durs a la muntanya. Un any abans de la seva ascensió al K2, va perdre un company d’escalada en la mateixa muntanya. Es tractava del suec Fredrik Ericsson, que pretenia convertir-se en la primera persona que feia el descens de la segona muntanya més alta del món en esquís. Ericsson va tenir una caiguda en la part final de la muntanya, motiu pel qual Kaltenbrunner va renunciar a continuar l’ascensió. Un any després aconseguia el cim anhelat amb una particularitat. El seu marit, l’alemany Ralf Dujmovits, i ella es convertien en el primer matrimoni que escalaven tots els cims de més de vuit mil metres, tot i que no sempre junts. Això últim ho van aconseguir la primavera del 2017 els italians Nives Meroi i Romano Benet. Deu ser que l’amor no només mou muntanyes, sinó que també les fa pujar.