De la difícil coherència

El fitxatge del central fins ara del València, el colombià Jeison Murillo, sembla un final rocambolesc del de Yerry Mina. Al Barça, ves a saber si per estil, per tarannà personal –ja en tenien prou amb Dembélé– o per manca d’adaptació al futbol europeu i espanyol, es va descartar i ara juga de manera intermitent amb l’Everton. Doncs bé, com ja sabeu, Jeison era el suplent de Yerry en la selecció colombiana, i es presumeix més adaptat al futbol europeu perquè ha escalfat molta banqueta tant a l’Inter com al València. De resignació sí que n’ha donat prova. Esperem que no sigui un nou Arda; això sí, amb un cost més baix. En futbol, com que hi ha l’imprevist de les lesions que poden fer fracassar qualsevol planificació, cal improvisar molt sovint i, en aquest cas, tant de bo soni la flauta i el puguem apreciar de manera positiva en les rotacions que necessitaran Piqué i Lenglet, els únics il·lesos.

També es pot esmentar el cas de Denis Suárez, que, tot i que el rival era la Cultural Leonesa, va donar el seu millor rendiment fent de Coutinho a la part esquerra de l’atac i, en canvi, quan ha sortit en altres partits no ha tornat a ocupar la mateixa posició. Ja se sap que els jugadors s’influencien els uns als altres per descobrir maneres de superar els contraris, però els dos gols que va fer no els millora ni l’imitat. Si ho haguessin descobert abans potser no hauria calgut la despesa del que Klopp va deixar escapar del Liverpool perquè no li era essencial.