Va haver-hi un temps que, després del raïm i les dotze campanades, la litúrgia del canvi d’any continuava l’endemà amb el Concert d’Any Nou de Viena i, tot seguit, els salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen. Res tenen a veure els valsos de Strauss amb la segona prova del torneig dels Quatre Trampolins, però vistos per televisió un rere l’altre esdevenien una parella integrada al quadre de costums d’aquestes dates. Avui acompanyar picant de mans la marxa Radetzky –mariscal menys festejat que la cèlebre peça– continua a l’abast allà on hi ha una tele, però ser fidels a la primera cita esportiva de l’any obliga a pagar per veure-ho. No és, però, mirant enrere sinó endavant que penso si, ara que el repte d’organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern va de debò, al costat de consensos polítics no gaire convenients i infraestructures que acostin Barcelona i els Pirineus, un altre factor cabdal no ha de ser una certa popularització dels esports de neu i gel. Al país hi ha una gran tradició d’anar a esquiar, però uns Jocs necessiten un escalf popular molt més enllà de l’afició a uns determinats esports. “Una clau de l’èxit de Barcelona 92 és que el públic català és polièdric. Hi ha monotemàtics, però qui veu el Barça sol seguir molts més esports”, va dir Pasqual Maragall anys després del 92. Podem repetir èxit si el cúrling, el biatló o els salts són grans desconeguts per al gran públic? Potser no és tan antic defensar que segons què no es mogui de la tele en obert. Encara avui la millor manera d’arribar a molta gent, com bé saben els polítics en campanya.