Amb el Madrid a set punts, la vida culer es relaxa i sembla que nedem en una immensa bassa de til·la. La temporada viu certa treva de calendari que impossibilita els debats. Funcionem amb el pilot automàtic esperant que torni la Champions. Si volguéssim animar el pols, gaudiríem d’una distracció fantàstica amb la continuïtat de Valverde. Aquells que amenaçaven de destituir-lo abans de l’última final de copa a través de filtracions gens elegants als mitjans de la corda, ara li dediquen moixaines basades en allò tan català i pràctic del més val boig conegut. No saben ben bé si és el tècnic que més convé. Només constaten que el vestidor no es queixa d’ell i no genera incendis, una manera de rebaixar al mínim el nivell d’exigència i conformar-se amb ben poca cosa. Valverde té llums i ombres, discretes virtuts i evidents defectes, però aquesta nova moda de presentar-lo com el mister insubstituïble sembla un estrambot. De l’estil de joc o de la promoció del planter, ja ni en parlem. La bellesa? Desada en el calaix de les nostàlgies. La campanya continua sota el desig expressat per Messi d’aconseguir l’orelluda, anhel i objectiu que, amb franquesa, s’hauria pogut estalviar per la càrrega de pressió que comporta. Al final, a base d’errar en els missatges que s’envien a l’afició, aconseguiran que un altre hipotètic doblet de lliga i copa es paeixi com un simple menú del dia quan tothom s’havia fet la il·lusió de menjar a la carta sense reparar en el preu. Aquesta exigència de fe irracional, de creure que s’ha de guanyar la Champions d’enguany per via civil o criminal, no fa cap bé a ningú, però no se t’acudeixi dir-ho o seràs acusat d’apòstata cruel, d’aigualir el vi dels somnis mai basats en arguments empírics.

Mentre la til·la fa efecte, entretinguem-nos amb el mercat d’hivern, aquesta carta als Reis que exigeix un munt de regals, tant si te’ls pots permetre com no. El futbol s’ha convertit en una obra representada a diari que requereix nous actors per mantenir la tensió escènica. I, així, ja no saps què pensar quan Munir opta per marxar i no pots ni al·legar, sota un prisma tan subjectiu com el de les opinions futbolístiques, que igual mereixia major protagonisme per contrastada qualitat. No, en tot cas, la gent li recriminarà que prioritzi els seus interessos abans de pensar en el Barça i que no deixi un bon ingrés de traspàs a la caixa. Ara resultarà que també som CEO del club, disconformes amb limitar-nos a representar els habituals papers d’entrenador, president i director tècnic que encarna qualsevol aficionat. El que oblidem sistemàticament d’exigir són explicacions i transparència, com en el cas de Paulinho, d’opacitat similar al de Neymar, si recordem un exemple paradigmàtic. També s’ha tornat costum que visquem prou distrets per ignorar amb qui toca jugar avui. Alerta amb l’excel·lent Getafe de Bordalás. Tant se val, amb el Madrid a distància, la pressió ens baixa de tal manera que continuem la migdiada al sofà. Ja ens despertareu quan arribi la primavera. Si tot passa per obtenir aquesta Champions, convindria recordar que el culer mai ha excel·lit quan només aposta per la fe en fenòmens paranormals. Triomfa sempre que imposa una indiscutible hegemonia. I ara mateix, aquesta fiabilitat, aquesta excel·lència no es veu enlloc, encara que resulti de mal dir.