L’esport de formació reclama els millors. Els millors en tot. Sobretot els millors formadors. I els millors tècnics. I els millors educadors. I els millors acompanyants per a un recorregut esportiu i personal que cal que els faci viure tocant de peus a terra i tenint molt presents els valors que aporta l’esport sense voler, genuïnament, però que els reclama per contribuir tots plegats que el seu dia a dia sigui també millor. Aquests esportistes que han treballat i treballen un grapat d’anys en els equips inferiors de clubs que fitxen el bo i millor de cada casa cada temporada i donen altes i baixes a dojo, s’acostumen a veure arribar esportistes que els poden barrar el pas. Ells probablement hi han arribat de la mateixa manera. Han arribat ells i n’han sortit altres. Sovint es generen expectatives que ben pocs aconsegueixen. Per limitacions pròpies dels mateixos esportistes i per les dinàmiques dels clubs que pretenen incorporar tot allò que els sembla interessant. Aquests esportistes que de ben petits ja es consideren d’elit, triats entre els millors, tenen a vegades feina a fer per superar les contradiccions familiars que apareixen i que els veuen com a estrelles del futur tot just amb un camí a mig fer. Cal que siguin conscients que a l’esport s’ha de respectar l’adversari, s’han d’esforçar, ser solidaris i conscients de les diferències per fer lluir les virtuts personals i col·lectives i motivar-se per aconseguir uns hàbits i una educació que els permeti anar pel món. I fer esport plenament. També. I que algú s’hi fixi. De casa o de fora.

Si tot això són deures a fer durant la formació, l’esport professional contempla tot això i una mica més. Els valors de l’esport s’haurien de consolidar en l’esport professional per aconseguir una projecció en la societat on emmirallar-se. Els clubs no afluixen i fitxen. No és fer demagògia, però les incorporacions d’esportistes joves a bombo i platerets segur que fan mal a l’esport de formació d’un mateix club. Es busca i es reclama rendiment immediat sense fer gaire cas de les inversions que es fan amb la gent de casa. Temps i diners. Sense paciència. I ves per on resulta que els millors sempre els tenen els altres. Sempre. Menys Messi. Sort.