No ho poden suportar. I el que és pitjor per ells, no ho poden dissimular. És tanta la coïssor que els provoca, se’ls regira tant l’estómac, que no els permet ni aparentar indiferència. I això també fa que acabin sent matussers i que no sàpiguen ni trobar bones excuses. És la fúria espanyola contra tot allò que sigui sinònim d’èxit català. I no parlem de política, sinó d’esport –bé, tot i que en moltes ocasions les línies es difuminen tant que acaben sent el mateix–. Parlant de línies, fa uns dies l’Uni Girona va rebre una multa de la Federació Espanyola de Bàsquet per no tenir ben camuflades les antigues marques de 6,25. Unes línies que estan pintades d’un color similar al del parquet de Fontajau des de fa mesos i mesos. Molts mesos. Però molts. I fins ara el to de la pintura no havia provocat cap conflicte. Va ser guanyar, perdó, volia dir apallissar el Perfumerías Avenida, a casa, en un partit retransmès per televisió a tot l’Estat, amb estelades a la grada i amb crits de llibertat per als presos polítics que, ai las, es veu que les línies es van veure més que mai. I al club gironí li va caure una multa de 300 euros. Coincidència? Mala sort? No, mala sort és que plogui el dia que estrenes sabates. Coincidència és tenir el mateix horari que el veí malcarat de l’escala i que te’l trobis a l’ascensor cada migdia. Mala sort és punxar la roda del cotxe a l’autopista. Però rebre una multa sospitosa després de desplegar una pancarta gegant a favor de la independència del teu país, no és ni coincidència ni mala sort. És que van amb mala llet! I és una reacció d’impotència i també de rebequeria. Perquè no poden suportar que la nineta dels seus ulls, un equip de l’espanyolíssima Salamanca amb un currículum immaculat, surti apallissat de la irreverent Girona. No poden suportar que l’equip de moda a la lliga femenina de bàsquet sigui català. Que sigui líder, que jugui com els àngels i que ara mateix sigui la referència. I com que esportivament això no té aturador, com a mínim de moment, doncs intenten posar alguna trava administrativa. Que no arriba ni a trava. Perquè posar una multa de 300 euros és de per riure. Ara, per contra, que el club posi una urna perquè els socis paguin la sanció tampoc crec que hagi estat la millor estratègia. Com a mínim, no s’ha explicat gens bé.