La setmana ha vingut còmicament marcada per la campanya orquestrada des de Madrid, i per a tot Espanya, contra l’àrbitre del partit Madrid-Real, Munuera Montero, que no va considerar punible l’acció entre el porter Rulli i el davanter Vinicius, contra el VAR (per no corregir-lo) i contra tota cuca viva, amb trucada personal inclosa d’un indignat senyor Pérez per fer quadrar el president de la RFEF, Rubiales.

Veure els de Can Padrós queixar-se del sistema em fa pensar en el personatge indocumentat que Samuel Beckett, un dels grans referents del teatre de l’absurd, ens dibuixa en la seva obra L’innombrable, que notava que tenia els ulls oberts únicament per les llàgrimes que li queien. A mi, també em cauen: riure o plorar. Futbol de l’absurd.

Històricament, i des de fa més de 60 anys, l’evidència empírica demostra que els àrbitres, a banda d’afavorir descaradament el Madrid, davant el dubte xiulen sistemàticament a favor dels seus interessos. Però diumenge passat, a Chamartín, va succeir el fet excepcional que, davant el dubte, la decisió adoptada per l’àrbitre i ratificada pel VAR va incomplir la norma. I la terra es va obrir!

Recalco que l’acció desencadenant de l’escàndol, i que a Madrid es qualifica com a penal inqüestionable, és com a mínim discutible: Rulli toca la pilota amb el guant abans de contactar amb Vinicius, que al seu torn, i previ a l’impacte, inicia instintivament l’acció de deixar-se caure. Com que em reconec dubtós en aquest afer, em remeto al que sobre el particular va manifestar l’entrenador del Betis, Quique Setién, en el sentit que “accions com la de Vinicius, jo segurament no les xiularia”...

En qualsevol cas, aquesta cortina de fum gruixuda i contaminable no amaga el paupèrrim paper que està fent, aquesta temporada també, el Madrid. Per cert, els analistes diuen que la diferència amb el de la campanya anterior, entrenat per Zidane, és la marxa de Cristiano. L’anàlisi és incompleta i simplista, ja que obvia d’una banda que aquell Madrid també va dimitir vergonyosament de la lliga a la primera bufetada i, de l’altra, que s’adjudicà la Champions gràcies a la decisiva, determinant i indispensable col·laboració dels àrbitres: Michael Oliver en els quarts, contra la Juve, i Björn Kuipers i Cüneyt Çakir a semifinals, contra el Bayern; sense oblidar Gianluca Rocchi en els vuitens, contra el PSG. Quan el Madrid patia o estava literalment de genolls damunt la gespa, tots ells, davant el dubte, el van ajudar a aixecar-se i a continuar...