Sense posar-nos filosòfics, constatem que el Barça és una contradicció en marxa. En qüestió de dies, exemples variats en sentit antitètic. Arriba De Jong, talent formidable cridat a ser pal de paller de la propera dècada. Diuen els hagiògrafs que Bartomeu el va convèncer parlant d’estil de joc indestructible, d’aquestes meravelles del passat recent que avui no es veuen per enlloc. La premsa s’ha posat a somiar truites augurant un esplèndid esdevenidor a base de recuperar l’essència a la sala de màquines amb l’holandès, Arthur, Aleñà o Riqui Puig. Ningú dona importància al fet que els dos darrers no juguin gaire o gens, tant se val. El futur passa per recuperar el passat i així, en coherència, haurien de perseguir ara la contractació de De Ligt, central de gran volada per qui haurien de lluitar amb idèntica determinació. Si els haguessin fitxat quan tocava en lloc de perpetuar la indecisió, sortirien infinitament més barats, però això són figues d’un altre paner, com aigualir el vi de tan unànime celebració. Aplaudir l’operació no implica deixar de pensar en el dèficit econòmic, que cada fitxatge engreixa sense que ningú sembli encuriosit per conèixer la dimensió del forat. Al pas que van, ni hi haurà Espai Barça per manca de recursos, ni ningú al si de la mateixa directiva voldrà agafar el relleu de Bartomeu quan decideixi tocar el dos. L’herència resultarà ingovernable.

Ara i aquí, el present resulta irrecognoscible perquè l’observador només veu en acció el vers lliure d’Arturo Vidal i aquest Boateng que, contravenint proclames d’acurada i sòlida planificació, va arribar i moldre com un Romerito qualsevol, com si tota l’obra teatral estigués agafada amb pinces i l’entrenador canviés diàlegs, protagonistes i escenes a cada assaig. Amb la murga de la copa, Valverde, per cert, continua deixant-se noves capes de pell. Ni fa rutllar les rotacions, ni el cèlebre fons d’armari aconsegueix despatxar la feina. Quan surt la segona unitat, es fonen els ploms. Tot el que no sigui Messi liderant l’exèrcit fa més por que una pedregada, malgrat s’hagin esmerçat fortunes per tapar aquesta irresoluble mancança. Una certesa referida al tècnic: si els suplents no xuten, no cal insistir en la seva titularitat perquè només confirmen la teva incapacitat de fer-los anar. S’ha de reconèixer que han guanyat el fals debat, han triomfat aquells que consideraven la competició del monarca una nosa menor, un bony del paisatge que tapa la vista del que és transcendental. Encara marcats pel desastre de Roma, ens arribem a creure que el cansament acumulat va ser definitiu. De moment, el clatellot del Sevilla, com abans el del Llevant, només s’entesta tossudament a certificar que la fantàstica inversió en futbolistes no despatxa la feina que se’ls posa al davant. L’únic que descansa força, pel que diuen les estadístiques de curs, és el geni i, per tant, limitem al seu descans l’esperança de corregir aquella hecatombe que ha marcat les agendes. Messi serà el bomber que apagui focs encesos per companys menys destres. Cap novetat. La gestió paradoxal de tots plegats, dir blanc per fer negre i, finalment, confiar en Messi. Si volen construir un futur coherent amb aquell pretèrit, hauran de canviar d’entrenador perquè aquest grinyola. Contradicció més gran que aquesta, difícil.