Es poden trobar en qualsevol camp de futbol d’arreu del mon i els que són jugadors mediàtics encara ho exploten de manera més descarada. Són les celebracions ideades i curosament estudiades per quan es marca un gol. La televisió ha contribuït que el futbol s’hagi convertit en un espectacle de masses i les expressions d’alegria de cada jugador, en un emblema que ben segur ajuda a vendre més samarretes i a augmentar el nombre de seguidors en els seus comptes de les xarxes socials. Tot sigui per engrandir el negoci. Per no parlar dels missatges escrits amb un retolador que pràcticament no funciona i amb lletres il·legibles. És innegable el poder que té el futbol sobre els més petits i els models de conducta que es desprenen d’aquestes celebracions moltes vegades es podrien considerar una befa cap a l’equip contrari. I què és, si no, quan un jugador comença a fer el pallasso o una ballaruga?

És cert que els gols s’han de celebrar encara que n’hi ha de més decisius que d’altres. Qui no recorda l’esprint de Pinto quan Iniesta va marcar aquell gol decisiu a Stamford Bridge? Celebracions sinceres en lloc de preparades. Senzilles i directes en lloc de balls assajats davant del mirall. Perquè es corre el risc que arribi el dia que el xou acabi sent més important que el mateix gol i els resums que mostren les televisions siguin de les celebracions. I així es perd l’essència del futbol.