Copa, descontrol i omissió
Què va fer Valverde dimecres contra el Sevilla? Posar el millor equip possible per remuntar. I es va saltar el full de ruta. Amb els no habituals (de la plantilla més cara del món) més algun titular, també podíem haver passat a semifinals.
La jugada del sisè gol fou d’un virtuosisme tècnic, d’un anar descaradament sobrats, poques vegades vist en un camp de futbol a aquests nivells. Brillantíssim! Dita la qual cosa, ja sabíem que la diferència entre jugar amb els suplents o amb els titulars pot arribar a ser, amb matisos (si Malcom no falla el 0-1 al Pizjuán i Cillessen no atura el que va aturar al Camp Nou, la percepció variaria), la d’un 2-0 en contra a un 6-1 a favor. “Nihil novum sub sole” (res de nou sota el sol).
I precisament per això és imprescindible que les eliminatòries de la Champions, començant per la de vuitens amb l’Olympique Lyonnais i seguint per les successives, les afrontem en condicions de competir al mateix nivell (o major) d’intensitat, ritme i frescor exhibit contra el Sevilla. De la sèrie Cremar els titulars en la copa de Felip VI ja n’he vist dues temporades senceres, els finals em van deprimir i, per tant, no insistiré a recordar l’argument.
Després de la golejada, Valverde va dir: “No penso en el desgast. Et desgastes quan perds.” Les semifinals seran contra la penya dels germans Padrós. No volíem caldo? Endavant les atxes! Avui rebem el València, en la lliga.
Descontrol contradictori
Tornem a dimecres. Molt aplicat, l’equip va fer ostentació del repertori de virtuts que és capaç de potenciar, però alhora va mostrar un punt dèbil que no és nou i que, a Europa i amb rivals de talla superior, ens fa vulnerables.
No pot ser i és contradictori que, sent el joc de possessió el nostre segell de marca, no siguem capaços de mantenir el control del partit en situacions, a més a més, favorables. Amb 4-0 i eliminatòria liquidada, l’esforç havia estat sever i calia rebaixar la intensitat i regular el ritme. En aquesta transició, el dispositiu va tornar a fallar. L’equip es va partir en dos i el rival, que estava per a l’extremunció, gairebé ressuscita. Seqüència: fase d’excitació màxima (fins al 4-0), arrítmia severa, desequilibri, descontrol i perill.
Semblava que el problema de partició abrupta, que arrosseguem de la temporada passada (amb el 4-3-3 i també amb el 4-4-2), es resoldria amb la incorporació d’Arthur, un migcampista de qualitat i ben dotat per aplicar el marcapassos. Però amb el brasiler al camp, formant la medul·lar de gala amb Busquets i Rakitic, el descontrol amb risc de col·lapse persisteix.
Guardiola i el Madrid
Davant dels periodistes que cobreixen la informació del City, Pep Guardiola es va preguntar i va respondre: “Quins són els millors clubs de l’última dècada? Són tres: Juventus, Bayern i Barcelona. Per què? Perquè cada temporada guanyen les seves lligues i copes. Perquè cada temporada hi són.” I es va quedar tan ample.
A Madrid es van sentir ofesos, per oblidats, i Santiago Solari, el “Dos Cojones”, va agafar el guant: “És una omissió deliberada. No ens barallarem per una dècada més o menys, perquè el Madrid és el millor del segle i de la història.”
Descarto totalment que Guardiola no consideri mèrit suficient haver guanyat quatre de les cinc últimes Champions. Això és indefensable. Vull creure, per tant, que Pep (a qui cal llegir entre línies) considera el Madrid un campió fake, tacat i deshonrós, que sense la col·laboració determinant dels àrbitres no hauria guanyat res a Europa. Mister, és això oi?
