Dopatge més enllà dels campions
Ara fa una setmana, el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) va rebutjar les apel·lacions que dotze atletes de Rússia havien fet a les sancions per dopatge que els havia imposat la federació internacional (IAAF). El TAS va ratificar, doncs, les sancions que anaven d’entre els dos i els vuit anys de suspensió. Per a la majoria dels implicats, aquestes sancions impliquen la pèrdua de medalles i llocs d’honor que havien aconseguit en diversos campionats internacionals. Entre els afectats destaquen Ivan Ukhov, Tatiana Beloborodova o Svetlana Shkolina, campions olímpics o mundials entre els anys 2012 i 2013. Per a la majoria d’aquests atletes, la ratificació d’aquestes sancions significa la fi de la seva carrera esportiva, ja que tots ja tenen més de 30 anys. N’hi ha de 36, 37 i 38 anys, i alguns ja estaven retirats.
Tots aquests atletes han estat sancionats dintre de la investigació pel cas de dopatge d’estat que es va aplicar a Rússia entre els anys 2011 i 2015 i que Vladímir Putin i companyia encara neguen. Parlar ara de xifres, de medalles retirades als esportistes russos, seria quelcom que pot quedar superat en qualsevol moment. Ahir mateix el TAS va anunciar la suspensió de la marxadora russa Anisia Kirdiapkina, que perd una plata i un bronze mundials. Kirdiapkina es va retirar el 2015.
Campions olímpics o mundials, medalles que alguns perden i d’altres guanyen. El palmarès de les grans competicions és un enrenou, últimament. Però el dopatge no és només cosa de russos i dels que lluiten per les medalles. En les últimes setmanes, també han estat sancionats atletes de Kenya, Etiòpia, Sud-àfrica, França. Ucraïna, el Marroc o de les Comores. Alguns d’ells amb marques de 3:41.03 en els 1.500 m, 13:52.13 en els 5.000 m o 2h20:19 en la marató entre els homes i 2:00.00 en els 800 m entre les dones. Cap estrella, es veu en les marques. I també es veu que el dopatge és molt més que el que ens arriba quan algun medallista olímpic o simplement participant olímpic és caçat. A les catacumbes de l’esport, si se’m permet l’expressió, també n’hi ha que tiren pel dret somiant arribar a ves a saber on. N’hi ha que encara no han après que, tard o d’hora, els enxamparan.