La sensació que el temps corre i no estàs preparat. El neguit de veure arribar l’hora mentre sents que hauràs d’improvisar. S’apropa el repartiment de premis i enguany no arribes convençut de les pròpies possibilitats, segur d’establir superioritat amb els rivals en cada partit. Surt la directiva a donar suport i confiança a Valverde, anunciant-li que, passi el que passi, seguirà a la banqueta l’any vinent. I es proclamen les seves virtuts en pública raspallada: discreció, serietat, cap escarafall de vedet, bona gestió de vestidor, suport de les vaques sagrades. Amb això, argumenten els responsables, n’hi ha prou. Per tant, intenten esborrar els dubtes del passat, quan el volien despatxar després de Roma i l’interessat es disgustava per l’arbitrarietat de ser l’únic assenyalat d’una trista nit. En la balança, tampoc valoren que el joc de l’equip sigui francament precari, incapaç de suportar la comparació amb qualsevol temps passat. I com ja és tradició, els suplents no lluiten ni mostren la qualitat suficient per posar en qüestió la plaça del titular, inamovible i desgastat en els últims anys. No hi ha rotació que valgui, ni fons d’armari que permeti acudir mudat a qualsevol festa de la qual rebis invitació. Et veus forçat a presentar-te sempre amb el mateix vestit. A sobre, enguany, hi apareixen taques o estrips quan menys t’ho esperes. Vaja, ara haurà de discórrer un mes sense el ja important Arthur. Vaja, toca Bilbao sense lateral esquerre que convenci l’entrenador i potser toca alinear Vermaelen com a pegat, per allò dels centímetres i d’impedir les centrades laterals dels biscaïns. Vas a La Catedral sense la convicció acostumada de sotmetre els seus ímpetus habituals, les contres de Williams i Muniain a còpia de combinació, toc, posició, possessió, recuperació i velocitat de l’esfèrica. Els teus punts forts característics apareixen de tant en tant, irregulars, inconsistents. Has perdut convenciment.

Ens apropem a l’hora de la realitat i som un mar de dubtes, un interrogant existencial que encara no sap ben bé si l’encertarà quan toqui encertar-la, si tindrà la salut imprescindible per posar en dansa els onze o dotze habituals. Veure’ls en plenitud serà ben difícil. Si fins ara no han jugat en harmonia col·lectiva, en mostra d’hegemonia i superioritat, ja anem contra rellotge per trobar l’estat de forma que anhelaríem, des dels protagonistes fins a l’últim seguidor interessat, en cas que pretenguem correspondre a l’altura de les expectatives creades. Potser n’hi haurà prou, i no cal menystenir-ho tampoc, a fi i efecte de mantenir l’avantatge en la lliga, però jugant així, amb aquesta imatge, tantes limitacions i mancances físiques, potser no dona per reeditar la copa ni, de bon tros, per aspirar a la Champions, tràngol que serà ben difícil d’empassar. Arribarà la primavera, l’hora dels exàmens, del caixa o faixa, i sense voler posar la bena abans d’aparèixer la ferida, sembla que optem per un estat de negació, per ignorar que el Barça actual no rutlla com ho exigeix el nivell de les ambicions. Ja els coneixem les notables virtuts, no critiquem la visió del que analitzem, però és que, simplement, potser no dona per tant. L’únic que guanya Champions sense saber com és el Real Madrid. Al Barça li toca ser indiscutiblement millor que la competència.