De petita somiava jugar a futbol. No caminava i ja demanava una pilota. Al seu poble, però, no hi havia cap equip femení i als seus pares no els feia gens ni mica de gràcia que jugués amb els nens. És la història de Candice Rolland, l’única veu femenina que narra partits de futbol de la lliga francesa. “Als 11 anys vaig pensar: si no puc jugar-hi llavors en parlaré!”, assegura. Des de llavors aconseguir ser narradora de partits es va convertir en el seu principal objectiu.

A casa seva no hi havia cap tradició periodística ni futbolística. “He estat la primera de la família a apassionar-me pel futbol”, explica. I és que de ben petita li agradava tant que es mirava pràcticament tots els partits per la televisió. Quan havia d’anar a escola l’endemà se’ls gravava i fugia de les tertúlies dels companys de pati per no assabentar-se del resultat!

Quan arribava a casa se’ls mirava en diferit. “No només m’agrada el futbol, soc una fan dels esports i sobretot dels Jocs Olímpics, encara que el futbol és la meva passió”, explica aquesta periodista nascuda a Marsella. “A la meva ciutat es viu pel futbol... a vegades penso que ha estat el futbol que m’ha triat a mi!”, hi afegeix aquesta narradora que s’ha fet un lloc en el món de les retransmissions esportives, un espai eminentment masculí tant al seu país com a la resta del món. “Efectivament, soc l’única dona a França.” I repassa les companyes que té arreu: hi ha locutores a Alemanya, a Anglaterra, a Suècia, a Noruega i als Estats Units, per posar alguns exemples. També menciona les comentaristes que treballen al seu canal. “L’Anne-Sophie Bernadi comenta el biatló (un esport molt important per a la nostra cadena) i la Claire Bricogne narra el ciclisme”, apunta la periodista. Va començar treballant en una ràdio petita que emetia per internet. “Érem joves, érem allà per aprendre.” D’allà va saltar a l’RTL (ràdio de França) i després a una televisió de pagament. Més tard va arribar al canal de L’Équipe. La gran oportunitat li arriba el setembre passat quan narra els partits de la Lliga de les Nacions. “Són els partits més bonics per comentar... per l’escenari... Tot allò que sempre havia desitjat! Les exigències de qualitat i d’audiència també són elevades!”, apunta.

Aquesta jove s’ha guanyat el respecte dels companys de professió pas a pas. “Segurament quan vaig començar els devia semblar una curiositat però els devia convèncer. He rebut missatges de suport de molts periodistes més experimentats que jo i això m’ha ajudat a sentir-me legitimada. I crec que el meu caràcter hi ha ajudat. Tinc caràcter però no pas ego i accepto els consells que em donen.” Reconeix que ara fa molt de temps que no rep missatges “desagradables” pel fet de ser dona i retransmetre els partits. Assegura que aquest fet es va produir a l’inici de les retransmissions i que va ser “marginal”. “No diré que el gran públic s’ha acostumat a sentir-me, que el partit està guanyat... però podríem dir que als teleespectadors ja no els suposa un xoc”, afirma convençuda.