Els clàssics ocupen categoria especial. I en els temps que corren, encara més. Jugar dos clàssics a Madrid mentre vivim pendents del Suprem carrega un formidable rerefons simbòlic. No ja pel simple fet que el derrotat en les dues batalles portaria plom a les ales en el que resta de campanya, sinó per ganes, per pur desig de victòria augmentat, si és possible, de manera exponencial. Doble victòria, esportiva i metafòrica, com només permet aquest esport. La setmana ja havia començat, queda lluny, prou calenta. Diumenge passat, quan encara retronava l’exhibició de Messi a Sevilla, el poder fàctic blanc va perpetrar la perversió d’un invent nascut, en teoria, per administrar justícia. Com a bons especialistes, en el futbol i en la política, a capgirar la realitat en benefici propi, han sabut moure les peces de la seva abassegadora propaganda per condicionar el VAR, ja ferit de mort, despullat de qualsevol virtut que permetia corregir les humanes errades. El poder no ho pot tolerar, això de la justícia sense adjectius condicionants. Amb tupinades d’aquest calibre continuen movent els fils, enviant missatges intimidadors als navegants. El guirigall viscut al camp del Llevant semblava tapar-ho tot, inclosa la davallada de rendiment d’un Madrid just en el pitjor moment, quan havia de competir contra el màxim adversari. La cridòria prèvia havia estat tan exagerada per despistar-nos d’argumentar a la bestreta que els dos clàssics de la setmana pintaven favorables en pronòstic als interessos de la república blaugrana. Per arguments i també per al·legories. El nou recital del déu propiciava un esperançador estat d’ànim.

Així les coses, en el primer acte de dimecres, després d’una primera part grisa tirant a negra, sense cap necessitat de teixir un bon matx, sense res d’extraordinari i el fantàstic afegitó de permetre’s el luxe de no recórrer a Messi, el Barça va aconseguir l’ensorrada moral dels blancs. Pur simbolisme, més efectiu encara que una exhibició. A falta de marcador memorable, convertit en rutinari el 0-3, Panenka de Luis Suárez pensant en els prestatges de la història en videoteca. No cal ja ni recitals, com si vèncer al Bernabéu fos ja qüestió de rutina per a aquesta generació de futbolistes. I de propina, una menjada de moral catedralícia a domicili, amb només tres dies de marge per guarir fondes ferides de guerra abans d’un assalt ja menor perquè l’avantatge en la lliga era el que era i és ja el que és, quasi definitiu. Anit, amb el control que aporta Arthur, el Madrid es va traure l’as Undiano de la màniga, fantàstic aliat que, malgrat la voluntat, no va poder evitar l’evidència d’un altre Barça també superior, amb un Piqué fantàstic dins i fora del camp en contrast amb la misèria característica de Ramos. Malgrat la insistència del Madrid, quasi per vergonya torera sense més ingredients, el Barça va tornar a vèncer per la mínima i amb la benzina justa. En sec, per arrodonir-ho, recordàvem la victòria en el bàsquet. Cap desig de recordar el culer tòpic i gasiu posant pegues a tanta alegria. Són dies de carpe diem, d’uns enormes peixos al cove, de generar crisi en el Maligne. Tot plegat aconsella gaudir del goig generat per set dies tan carregats d’emblemes i atributs. A sobre, prescindint que decidís Messi, detall que genera encara major felicitat.