Opinió

Justícia divina i risc d’autoengany

El ter­cer gol de l’Ajax (ben con­ce­dit i rati­fi­cat pel VAR) és la prova fefa­ent que si quan ells estan age­no­llats els àrbi­tres no els aju­den, com és el cos­tum i com han fet en aquests dar­rers tres anys, solets no s’aixe­quen. Justícia divina. El gran capità Ser­gio Ramos, que s’havia esbor­rat del que havia de ser un tràmit, s’ho mirava asto­rat des de la llotja, on va apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per gra­var-se un docu­men­tal d’auto­bombo. Als ano­me­nats vomi­to­rios res­so­na­ven els crits de “Flo­ren­tino, dimissió”. Molesta plebs! No ha estat una bona set­mana per al senyor Pérez, l’amo. Per com­ple­tar el sai­net, apa­reix en escena el fan­tasma de Mou­rinho. Bravo!...

Un Barça dels més dis­crets que ha visi­tat Cha­martín en l’última dècada, amb un par­tit medi­o­cre (dime­cres) i un de cor­recte i gràcies (dis­sabte), i un Ajax for­mat per nois alta­ment qua­li­fi­cats (gran De Ligt) i que juguen de cine amb innocència col­pi­dora, han posat la penya dels ger­mans Padrós al seu lloc, defi­ni­ti­va­ment. Humi­li­ació tri­ple. Ridícul espantós.

Sot­me­tre el Madrid dues vega­des en tres dies a domi­cili i dei­xar-lo fora de com­bat en els títols esta­tals és un plaer enorme i sense pre­ce­dents, que jo recordi. I hem fet molt bé de delec­tar-nos-hi. Però compte, ells estan per jugar la lliga dels Legends (velles glòries) i nosal­tres no estem tan bé com pot sem­blar.

És a dir, tot pen­sant en el matx euro­peu de dime­cres que ve: som el Barça i el ter­cer de la lliga fran­cesa no hau­ria de cau­sar-nos pro­ble­mes i menys a casa, però en les cir­cumstàncies actu­als, intu­eixo que superar el Lió serà força més com­plex que haver der­ro­tat un Madrid d’ope­reta. Pre­ci­sa­ment, la recent eli­mi­nació dels madri­lenys “ens fa ser més pre­vin­guts”, ha dit Val­verde. Bé mis­ter! Friso per veure quin equip posa­reu avui con­tra el Rayo...

Per la seva trans­cendència i perquè no con­ce­deix marge d’error, les eli­mi­natòries de la Cham­pi­ons s’embol­ca­llen d’una èpica i dra­ma­tisme (espor­tius) extrems. El desen­llaç gai­rebé para­nor­mal del PSG-Uni­ted va posar en sal­vatge evidència el que ja sabíem: la Cham­pi­ons és una dama fas­ci­nant i cruel a parts iguals.

El Barça va sobrat a Espa­nya, però per aspi­rar a gua­nyar aquesta Cham­pi­ons –urgència històrica– hem d’ele­var el llistó osten­si­ble­ment. A Cha­martín no vam tenir ni la fres­cor ni el ritme d’un equip pletòric, ni de bon tros. Ja és hora que l’entre­na­dor apli­qui dràsti­ca­ment les obli­ga­des rota­ci­ons, tot començant per Messi i Suárez. Perquè, a Madrid, també va que­dar clar que el millor de tots els temps no està en el seu regis­tre inven­ci­ble i que l’uru­guaià con­ti­nua flui­xot i erràtic (el golàs de la copa maqui­lla però no dis­si­mula). Repe­tir els errors de la tem­po­rada pas­sada seria del tot imper­do­na­ble.

El filòsof austríac Ludwig Witt­gens­tein (1889-1951) con­si­de­rava que res és tan temp­ta­dor com l’auto­en­gany. Alerta! L’auto­en­gany de qui es pensi que amb el nivell mos­trat en el clàssic de lliga (0 a 1 i dema­nant l’hora) estem a punt per com­pe­tir a Europa és de pro­por­ci­ons simi­lars al nas­sot gros i lleig que lluïa Enric Millo a la sor­tida del Suprem...

De ‘Millos’ i ‘Mallen­cos’

I par­lant de Millos que men­tei­xen: “S’ha tirat a terra, s’ha tirat a terra!”, els repe­tia Undi­ano Mallenco als juga­dors del Barça que pro­tes­ta­ven per l’agressió de Ramos a Messi (El día después va cap­tar l’escena). Mallenco (l’arbi­tratge del qual va ser penós) ens vol fer creure que, a aques­tes altu­res, no sap que Leo no fa comèdia i que el car­nis­ser de Camas és un agres­sor con­su­mat i rei­te­rat? Lamen­ta­ble...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.