Opinió

La plana: rutes de primavera

Aquesta setmana ha començat la primavera. Però el canvi climàtic que pateix el planeta ja ens ha regalat bons diumenges de sol. De fet, fa caps de setmana que els senders veuen serpentejar els caminadors, o els motociclistes que aixequen pols per les pistes, o els ciclistes que descendeixen tallant l’aire pels corriols, o els genets que treuen a passejar els cavalls i gaudeixen del paisatge gràcies a l’avantatge d’estar alçats.

Ja fa dies que he sortit a fer muntanya, que m’he començat a torrar amb el sol de la plana perquè a finals d’hivern encara no hi ha consciència de la seva perillositat. Les violetes que escorten el camí s’han avançat i els diumenges d’inici de març s’han convertit en un moment d’embriagament natural gràcies al verd intens dels camps que es divisen des de dalt del Roc Gros (Balenyà) o des de Sant Jaume de Viladrover (el Brull). O des de dalt de la Creu de Gurb o el castell de Sant Martí de Centelles. La plana, superat el fred, perd l’abric de la boira i comença a preparar-se perquè vermellegin “per eixos restobles les roselles”, escrivia Verdaguer.

El bon temps allunya la gent dels gimnasos i l’entorn natural esdevé un espai ideal per a la pràctica no reglada de múltiples disciplines esportives. La gent ha pres consciència que l’esport és sinònim de salut, i així ho demostren les xifres: del 1990 al 2010 s’ha passat del 41% al 57% de ciutadans que fan esport almenys tres cops per setmana, segons el CSD. Molts d’aquests, fora de la ciutat i a l’aire lliure, on el running s’ha consolidat: segons Nielsen, el practiquen regularment un 27% d’espanyols.

Però, si bé avui el país ens dona tantes opcions per gaudir de l’esport en plena natura és per la tasca que, molt abans, s’ha fet en la conservació i senyalització de rutes i camins. Des de finals de segle XIX, com explica l’historiador Francesc Roma, els centres excursionistes a Catalunya han tingut un pes central en la vertebració del territori: Osona no n’ha estat una excepció, des dels inicis del Centre Excursionista de Vic (1911) i la Colla Gurb (1917) o l’escapada de Santiago Rusiñol el 1882 per visitar les ruïnes encimbellades del castell de Sant Martí. Avui, gràcies als senders de gran o petit recorregut o els camins marcats per la Diputació és senzill buscar la comunió entre l’esportista i l’espai natural. I, en ple període electoral proposa un nou repte a la majoria de consistoris –alguns d’ells, encara no prou conscients de la importància de l’activitat a l’aire lliure–: aconseguir mantenir netes i ben marcades les rutes i camins rals que els traspassen és un favor important a la comunitat, i al municipi en si mateix. En la mesura que els ajuntaments del país siguin cada dia més conscients de la importància de l’entorn natural com a ecosistema on practicar esport –moltes vegades no federat, però igualment necessitat d’una codificació i infraestructura–, aquests esdevindran espais més atractius on viure i evadir-se.

Recordo que fa temps cada alcalde volia tenir el seu pavelló, la seva piscina, un camp de futbol de gespa artificial –el pla Zapatero va generar massa expectatives– i, per anar bé, un polígon industrial. Però, les estadístiques ens diuen que, malgrat que el futbol és l’esport amb més federats del país, les activitats outdoor guanyen terreny cada dia. I estic segur que l’entorn natural, adaptat per a la pràctica esportiva, acabarà esdevenint un factor d’atracció essencial per escollir la residència en un futur proper. A la Plana, encara queda feina per fer, però mentrestant es consolida la primavera –com diu el poeta– continuarem gaudint de “cada turó amb la vesta de flors que més li escau”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.