Apassionant, envejable i d’una exigència màxima, aquesta és la situació. La paraula triplet ens excita. És el moment de la veritat. De demostrar qui som. Sense excuses. És el ser o no ser, Barça.

Alerta, però, perquè en aquest context fascinant el calendari immediat obliga Valverde i l’equip a superar una prova de resistència d’altíssima dificultat. D’entrada, avui contra l’Atlético podem sentenciar una lliga que, de fet (siguem seriosos), només podem guanyar nosaltres. I dimecres, a Manchester, hem d’estar a l’altura de l’objectiu prioritari: la Champions.

El Barça (en la millor versió) és superior a tots dos, però el fet d’haver-los de combatre seguits complica l’empresa. Atlético més United igual a combinació enverinada. Penseu que els jugadors, superprofessionals, han d’aguantar els dos partits al cent per cent i punt? A aquests nivells, l’equació no és tan simple. Tenint en compte que avui Valverde no pensa reservar cap dels intocables (seria el més sensat, per dosificar-los i evitar el risc de lesió), dimecres haurem de treure forces de flaquesa...

L’Atlético del Cholo és una màquina de desgastar. El rebem a 8 punts de distància, que serien 10 si a Vila-real no haguéssim perdut totalment els papers, amb un 0-2 a favor i el contrari moribund: descontrol general i caos tàctic (amb Umtiti cantant La Marsellesa, Alba regalant la seva banda, Coutinho coutinhejant...) impropis d’un líder incontestable.

I per cert, a Valverde podem retreure-li que no reaccionés (amb aquell posat abatut que gasta) però criticar que (per una miserable vegada!) s’atrevís a fer algunes rotacions (quan descansarà Suárez?!) delata ignorància futbolística. Tornant a avui: ells ens portaran al límit i, per no suar la gota negra, ens caldrà més que mai tenir i conservar la pilota. Arthur, espavila’t!