Ser o no ser, Barça
Apassionant, envejable i d’una exigència màxima, aquesta és la situació. La paraula triplet ens excita. És el moment de la veritat. De demostrar qui som. Sense excuses. És el ser o no ser, Barça.
Alerta, però, perquè en aquest context fascinant el calendari immediat obliga Valverde i l’equip a superar una prova de resistència d’altíssima dificultat. D’entrada, avui contra l’Atlético podem sentenciar una lliga que, de fet (siguem seriosos), només podem guanyar nosaltres. I dimecres, a Manchester, hem d’estar a l’altura de l’objectiu prioritari: la Champions.
El Barça (en la millor versió) és superior a tots dos, però el fet d’haver-los de combatre seguits complica l’empresa. Atlético més United igual a combinació enverinada. Penseu que els jugadors, superprofessionals, han d’aguantar els dos partits al cent per cent i punt? A aquests nivells, l’equació no és tan simple. Tenint en compte que avui Valverde no pensa reservar cap dels intocables (seria el més sensat, per dosificar-los i evitar el risc de lesió), dimecres haurem de treure forces de flaquesa...
L’Atlético del Cholo és una màquina de desgastar. El rebem a 8 punts de distància, que serien 10 si a Vila-real no haguéssim perdut totalment els papers, amb un 0-2 a favor i el contrari moribund: descontrol general i caos tàctic (amb Umtiti cantant La Marsellesa, Alba regalant la seva banda, Coutinho coutinhejant...) impropis d’un líder incontestable.
I per cert, a Valverde podem retreure-li que no reaccionés (amb aquell posat abatut que gasta) però criticar que (per una miserable vegada!) s’atrevís a fer algunes rotacions (quan descansarà Suárez?!) delata ignorància futbolística. Tornant a avui: ells ens portaran al límit i, per no suar la gota negra, ens caldrà més que mai tenir i conservar la pilota. Arthur, espavila’t!
La batalla d’Old Trafford
El partit clau és el d’Old Trafford. Amb jugadors per marcar diferències, el United imprimeix intensitat, velocitat i ritme al seu joc poc agradós. Els red devils de Solskjaer no són aquells de Ferguson del 2009 que vam derrotar a Roma (el millor United que he vist; superior al més glamurós del triplet del 1999), però es preveu un combat d’alta exigència física i mental.
Em tranquil·litzo pensant que els primers a voler aixecar la Champions són els nostres millors jugadors. De fet, fa setmanes que tinc (vull tenir) la sensació que s’autoregulen l’esforç. Messi, el primer.
Les simfonies d’un geni
Devia ser després de compondre la seva colossal novena simfonia, l’última d’una sèrie majestuosa, que Ludwig van Beethoven va deixar escrit: “No existeix la barrera que digui al geni: d’aquí no passaràs.” Amb la seva creativitat inesgotable, Messi ha convertit les faltes en les simfonies d’un geni (del futbol) incomparable. L’última de Vila-real és d’una execució perfecta. I la de l’Espanyol? Es desperta de la becaina, guaita el marcador (minut 71: 0-0) i liquida el tràmit inventant-se la passada a la xarxa per damunt de la barrera... Sublim!
Jo ja celebro (i els rivals protesten) les faltes directes com si fossin penals. El veus a ell, plantat davant d’una bateria alineada de professionals aterrits, dels quals uns acabaran estirats a terra, altres reculant i saltant (alguns ridiculitzats, com Víctor Sánchez) per mirar d’impedir l’inevitable: que la pilota, violentament o besant la xarxa, penetri a la porteria que defensen. Brutal!
Avís! El Leo Messi invencible actua dimecres al “The Theatre of Dreams”...
