El futbol no és així
Dissabte per oblidar. Diego Costa, davanter de l’Atlético de Madrid, va ser expulsat al Camp Nou després d’insultar greument l’àrbitre Gil Manzano. Unes hores abans, l’històric delegat de l’Espanyol José María Calzón va fer comentaris racistes contra un seguidor negre del Girona. I a Vallecas, dos aficionats del Rayo li van dir coses molt gruixudes a Marcelino, l’entrenador del València. A Costa li han caigut vuit partits de sanció, és a dir, ja no podrà jugar fins la temporada que ve; a Calzón encara l’han de sotmetre a la normativa vigent; i als seguidors, a més d’una multa, els han fet fora dels estadis durant sis mesos. Una pena. I un desastre.
Del delegat de l’Espanyol, poc a dir. Després de 40 anys de feina extraordinària ha posat el seu càrrec a disposició del club. Com ell mateix ha reconegut, s’ha equivocat molt i per això ha demanat perdó. Haurà de fer front al que vingui a partir d’ara, de la pròpia entitat i des de les justícies ordinària i esportiva. Dels aficionats, en fi, ja s’han disculpat. Tenen família? Els han vist per la tele? Finalment, Costa està ofès. I el seu club, també. Els colchoneros apel·laran. Els interessos esportius i econòmics de l’Atlético portaran la realitat a un escenari pantanós i majoritàriament acceptat per la pròpia afició del Wanda, més enfadada amb el jutge que amb l’infractor. El sentit comú manaria la direcció contrària, és a dir, un respectuós silenci. I fins i tot, si s’hi vol plantar cara, una sanció disciplinària per al jugador, per haver deixat penjats els seus companys i l’afició. I si jo fos el president Cerezo, convocaria Costa per fer una xerrada davant de les nenes i els nens alevins i benjamins del club perquè els expliqués el desastre que havia comès i donés exemple sobre com comportar-se en un terreny de joc. Patir el sentiment de vergonya.
Fins ara, i temo que encara ara, això d’insultar un àrbitre o dir-se de tot entre futbolistes, amb escopinades incloses, forma part de la normalitat. I de les aficions, és clar. L’estrès setmanal dirigit contra col·legiats i jugadors. I també, d’aquests contra els primers. I màniga ampla, per descomptat, amb comentaris xenòfobs, racistes o masclistes. Perquè, és clar, el preu de l’entrada et dona dret a tot. Perquè, és clar, amb el que cobren els futbolistes, que s’aguantin! I perquè, és clar, el que passa a la gespa es queda a la gespa. El futbol és així. Món australopitec.
Prou. La Federació Catalana, per parlar de casa nostra, treballa la consciència des del planter per mirar de canviar la tradició a partir de contínues campanyes en aquesta línia, però hi ha clubs que es distreuen quan el resultat o la classificació perillen. No val. En aquest punt, les famílies i l’escola convencional tenen en les seves mans la solució: l’educació. I tot i que és veritat que les estrelles de la pilota cada vegada exhibeixen millors comportaments, haurem de convenir que no son ells els únics responsables del futur d’aquest esport. Així que, si em permeten, assumim cada un de nosaltres i de manera individual les nostres responsabilitats per posar fi a la xacra de la mala educació. En la victòria i en la derrota. Al futbol i a la vida.
Justícia?
Fa vergonya veure a quina velocitat va la justícia segons la causa que es jutja. Llibertat presos polítics. Tenim pressa.