L’eliminació del Barcelona a Anfield hauria de portar cua. Repetim, hauria. Perquè el que va passar a Liverpool hauria d’entendre’s com a extraordinari si no fos perquè comença a ser habitual. Massa avisos. La absència de referents ha portat el Barça a la situació actual. El president, Josep Maria Bartomeu, està perdut perquè no domina l’àmbit més important d’un club de futbol: el futbol. I encara més en el Barça, club convertit en la referència mundial del sector a partir d’un mètode exclusiu que ha servit per canviar la història de l’entitat. Ser, en definitiva, més que un club, també, pels èxits futbolístics.

La història recent és coneguda. Cruyff va deixar de ser important al Barça amb l’arribada al govern blaugrana de Sandro Rosell, el 2010. El nou president tenia una altra mirada. El seu tarannà va allunyar també del club Pep Guardiola, l’aleshores tècnic, deixeble desacomplexat de Cruyff. Amb Josep Maria Bartomeu, declarat deixeble de Rosell, res no va canviar. Des d’aleshores, la idea futbolística s’ha anat allunyant de les essències cruyffistes fins a arribar al moment actual. En aquest procés, sota l’excusa d’una evolució ajustada als nous temps, també s’ha vist afectat el futbol de base. Tots els gurus del planter han estat liquidats i avui costa reconèixer l’històric segell futbolístic de determinats equips blaugrana.

Cruyff va marxar i després va morir; Guardiola viu d’esquenes a aquesta manera de fer; Puyol va plegar després de la destitució de Zubizarreta; Xavi Hernández s’apropa al precandidat Víctor Font –oposició a Bartomeu– i Iniesta, des del Japó, s’ho mira amb la pinça al nas. Els grans referents han preferit allunyar-se’n. Mentrestant, el president ha decidit posar-se en mans de Pep Segura, un estudiós que parla un altre llenguatge. I la famosa evolució, els suposats matisos per a millorar la fórmula màgica, ha resultat ser una involució majúscula. Al Camp Nou i al planter. I el president, que ha estat avisadíssim, ho ha tolerat perquè l’equip és “fiable”, ha guanyat el Madrid i ha aixecat els títols estatals.

Ara, com sol passar, Valverde serà acusat de ser el culpable de tots els mals. D’alguns, sí, és clar. Com els futbolistes. Ells també van badar a Anfield. I l’any passat, a Roma. I l’anterior, a París i Torí, aleshores amb Luis Enrique. La solució no arribarà amb l’adeu de l’entrenador. Lamentablement, hi ha qui no ha entès res. De la cultura barcelonista. Dels fitxatges. De la Masia. De l’orgull del club. En definitiva, de la manera més apropiada per guanyar títols perquè, al final, d’això es tracta.

El Liverpool va ser radical en els seus principis i aspira a la seva sisena copa d’Europa. L’Ajax, fins que la por i el vertigen el van vèncer (pèrdua de la pilota, endarreriment exagerat de línies, tres centrals...), es va divertir i va fer gaudir tots els aficionats al futbol. En canvi, el Barça, per anar bé, es veu que necessita matisos, sobretot més múscul per competir amb els gegants. Desmemòria perillosa. Ceguesa inoportuna. Ignorància imperial. La degeneració ha estat flagrant, però Messi ho ha tapat tot. I tothom ho sap. Tornem a l’inici: l’eliminació del Barcelona a Anfield hauria de portar cua. Repetim, hauria, perquè els projectes els lideren les persones i, ara mateix, a can Barça no n’hi ha cap que pugui resoldre el problema, per exemple, tornant amb radicalitat als principis futbolístics que no hauria d’haver abandonat mai.