L’EDITORIAL
Reflexions en blaugrana
El Barça s’ha autoimposat un període de reflexió sobre el camí que cal prendre que durarà fins a la final de la copa. Primer, per tenir la festa (cal esperar-ho) en pau i, també, perquè s’ha d’afinar en unes conclusions que els fets d’Anfield demostren que no poden ser les mateixes que després de la desfeta de Roma. Malgrat tot, hi ha algunes qüestions que no s’escapen de cap anàlisi.
Molts dits apunten a Valverde. Ni que el tècnic ideal en matèria futbolística fos ell, Roma i Liverpool li complicarien ser el líder en l’àmbit emocional. Per injust que sigui, que segurament n’és, i més si s’acaba concretant el segon doblet en dos anys.
Cal saber precisar quin perfil d’entrenador és l’adequat per a l’inevitable canvi de paradigma: el criteri, la pauta, l’ha de marcar el club i no el vestidor. I recuperar-ho, quan fa anys que els jugadors se l’han anat apropiant a l’empara d’una dècada prodigiosa, és una tasca ingent. En el mateix sentit sembla obligatori introduir un element de competència real en diverses posicions del camp. Messi és diví, però entre els mortals ningú ha de ser intocable. Primer, perquè tothom rendeix millor sota la pressió de la competència, i en segon lloc, perquè en el cas que calgui, no hi ha color entre tenir relleus trucant a la titularitat que suplents acomodats o desmotivats en veure el pas barrat. Per reblar-ho, Bartomeu i la junta han de resoldre si són capaços de pilotar aquest procés, sense enfurismar uns jugadors acostumats a fer i desfer.