Depredadors africans del gol

La sabana afri­cana és un dels llocs més com­pli­cats del món per viure-hi. Allà, al cor del con­ti­nent més exu­be­rant i aco­lo­rit, els ani­mals es lle­ven de bon matí sense saber si tin­dran l’opor­tu­ni­tat de men­jar alguna cosa durant el dia. Els herbívors, espe­ci­al­ment nyus i antílops, tenen al seu abast grans quan­ti­tats de flora per omplir la panxa, però els depre­da­dors han d’afi­nar molt bé el seu ins­tint per anar a caçar carn fresca per ali­men­tar la família. El fut­bol d’elit té mol­tes simi­li­tuds amb la sabana afri­cana. En el màxim esglaó, la lluita per la super­vivència és afer­ris­sada i has de triar irre­me­ia­ble­ment si ets una presa que vol fugir del perill o si, per con­tra, ets un depre­da­dor que es com­pro­met a por­tar el men­jar a casa cada dia. Doncs bé, durant la història recent del fut­bol, tres davan­ters afri­cans han estat autèntics depre­da­dors de cara a por­te­ria. Els defen­sors de tot Europa inten­ta­ven sense èxit fre­nar unes for­ces de la natura que ja són lle­genda d’aquest esport. El liberià George Weah és l’únic fut­bo­lista africà que pot pre­su­mir de tenir una Pilota d’Or (1995) al seu pal­marès. Un davan­ter que va arri­bar a Europa tard, ja amb 22 anys de la mà d’Arsène Wen­ger, i que al Mònaco, el PSG, el Milà i el Chel­sea va per­fo­rar por­te­ries de totes les mane­res ima­gi­na­bles. Un altre ani­mal sal­vatge era Samuel Eto’o. Espe­ci­al­ment perillós pel seu canvi de ritme de ver­ti­gen, el came­runès va for­jar el seu propi camí de títols amb el Barça i l’Inter de Milà. El ter­cer africà que va mar­car una època va ser l’ivorià Didier Drogba. Beneït amb un físic pri­vi­le­giat, l’ata­cant va des­ta­car espe­ci­al­ment al Chel­sea, on ja és un mite gràcies als seus gols i els títols que va reco­llir en la seva etapa blue. Després d’aquests tres depre­da­dors, hem pas­sat una etapa sense grans gole­ja­dors afri­cans. Els antílops podien viure més o menys tran­quils perquè els depre­da­dors de la sabana esta­ven tran­quils. Però aquesta tran­quil·litat ja s’ha aca­bat. Ja fa algun temps que algu­nes feres estan agu­dit­zant el seu ins­tint i per­fec­ci­o­nant les seves tècni­ques de caça. La Pre­mier Lea­gue anglesa ha arri­bat al seu final.

El premi al màxim gole­ja­dor, amb 22 dia­nes, se l’han repar­tit tres fut­bo­lis­tes: l’egipci Moha­med Salah, el seu com­pany d’equip al Liver­pool Sadio Mané i el gabonès Pierre-Eme­rick Auba­meyang, de l’Arse­nal. El Faraó Salah ja va gua­nyar la Bota d’Or de la Pre­mier Lea­gue anglesa, i es va con­ver­tir així en el pri­mer fut­bo­lista a sobre­pas­sar la xifra de 31 gols des que la Pre­mier té el nou for­mat. L’egipci és veloç, ver­ti­cal i molt eficaç quan dis­para amb la cama esquerra. El seu gran com­pany de tra­pe­lle­ries és Mané, un fut­bo­lista del qual no es parla tant però que, gràcies a la seva ener­gia con­ta­gi­osa, acon­se­gueix que els atacs del Liver­pool siguin pura dina­mita. El ter­cer en discòrdia és Auba­meyang, un fut­bo­lista que ja va ser màxim gole­ja­dor de la Bun­des­liga quan jugava al Borus­sia Dort­mund. El davan­ter gabonès és un dels juga­dors més ràpids del pla­neta i aquesta velo­ci­tat és incon­tro­la­ble per a les defen­ses rivals. D’altres davan­ters afri­cans a les prin­ci­pals lli­gues com l’algerià Bel­fo­dil a Ale­ma­nya, el came­runès Toko Ekambi a Espa­nya, el malià Moussa Marega a Por­tu­gal o els Ger­viho a Itàlia i Nico­las Pépé a França també estan sem­brant el pànic a còpia de gols. Després d’uns anys de certa qui­e­tud, els depre­da­dors afri­cans tor­nen a amenaçar les defen­ses de les grans com­pe­ti­ci­ons.