El barcelonisme se t’injecta a la sang. Vaig créixer estimant el Barça en la derrota. Vaig celebrar la meva primera lliga, la de Cruyff, fent primària i la segona, la de Venables, ja a la universitat. No accepto lliçons de barcelonisme de cap col·lega cregut i amb ínfules. En aquesta justa, em declaro imbatible. I proclamo sense embuts que dos doblets estatals seguits no compensen en absolut la frustració impaïble pel fracàs estrepitós del Barça a Europa i al món, en la competició més important, ens agradi o no i pesi a qui pesi. La Champions et posa al teu lloc.

Qüestionant la màxima que les decisions importants no s’han de prendre en calent, l’historiador romà i conseller d’emperadors Titus Livi opinava que en situacions crítiques les decisions dràstiques són les més aconsellables. En aquest context, hauria estat honest que Valverde hagués posat el seu càrrec a disposició de Bartomeu, i un gest d’obligada noblesa que el president hagués posat el seu a disposició dels socis. Bartomeu ha ratificat Valverde...

“No sé què ha passat”, deia el Txingurri després del 3 a 0 a Roma. I el mateix balbucejava atordit pel 4 a 0 a Liverpool. Aquest tècnic no té la talla per dirigir un equip de la magnitud del Barça. Ras i curt. I ja s’intuïa abans de fitxar-lo. És un “molt bon gestor del vestidor”, diuen. Bonic eufemisme. Jo, en canvi, veig el majordom eficient d’unes figures envellides i consentides. Amb la plantilla més ben pagada del planeta i liderada pel millor futbolista de tots els temps, l’extremeny acumula dos fracassos inexcusables.

A propòsit de Leo Messi. En una actuació colossal, ell ja va eliminar el Liverpool al Camp Nou. Què volien els qui gosen criticar-lo, que l’eliminés dues vegades? Un tècnic inepte va propiciar que allò que havia de ser gairebé un tràmit esdevingués un infern per a uns jugadors acovardits que –a diferència de la jerarquia mostrada a casa nostra– no van tenir esma ni de rebel·lar-se. El 2 a 0 els va mutar en zombis.