Sense perdó
El barcelonisme se t’injecta a la sang. Vaig créixer estimant el Barça en la derrota. Vaig celebrar la meva primera lliga, la de Cruyff, fent primària i la segona, la de Venables, ja a la universitat. No accepto lliçons de barcelonisme de cap col·lega cregut i amb ínfules. En aquesta justa, em declaro imbatible. I proclamo sense embuts que dos doblets estatals seguits no compensen en absolut la frustració impaïble pel fracàs estrepitós del Barça a Europa i al món, en la competició més important, ens agradi o no i pesi a qui pesi. La Champions et posa al teu lloc.
Qüestionant la màxima que les decisions importants no s’han de prendre en calent, l’historiador romà i conseller d’emperadors Titus Livi opinava que en situacions crítiques les decisions dràstiques són les més aconsellables. En aquest context, hauria estat honest que Valverde hagués posat el seu càrrec a disposició de Bartomeu, i un gest d’obligada noblesa que el president hagués posat el seu a disposició dels socis. Bartomeu ha ratificat Valverde...
“No sé què ha passat”, deia el Txingurri després del 3 a 0 a Roma. I el mateix balbucejava atordit pel 4 a 0 a Liverpool. Aquest tècnic no té la talla per dirigir un equip de la magnitud del Barça. Ras i curt. I ja s’intuïa abans de fitxar-lo. És un “molt bon gestor del vestidor”, diuen. Bonic eufemisme. Jo, en canvi, veig el majordom eficient d’unes figures envellides i consentides. Amb la plantilla més ben pagada del planeta i liderada pel millor futbolista de tots els temps, l’extremeny acumula dos fracassos inexcusables.
A propòsit de Leo Messi. En una actuació colossal, ell ja va eliminar el Liverpool al Camp Nou. Què volien els qui gosen criticar-lo, que l’eliminés dues vegades? Un tècnic inepte va propiciar que allò que havia de ser gairebé un tràmit esdevingués un infern per a uns jugadors acovardits que –a diferència de la jerarquia mostrada a casa nostra– no van tenir esma ni de rebel·lar-se. El 2 a 0 els va mutar en zombis.
Decisions dràstiques
Després de l’experiència de l’anada, en què els homes de Klopp ens van abassegar físicament fins a l’asfíxia, era d’una evidència supina que repetir el 4-3-“2” (Coutinho és un zero a l’esquerra, mai millor dit) exposava l’equip a una batalla física insuportable. Es tractava, simplement, de sortir amb el 4-4-2 per mantenir el control i de tapar els laterals d’un rival molt disminuït per les baixes. Amb gol nostre o sense, l’eliminatòria estava liquidada. Imperdonable.
Per fer-ho bé, el canvi de tècnic s’hauria d’acompanyar d’una renovació valenta de la plantilla, és a dir, que afecti els pesos pesants (alguns, renovats amb fitxes desmesurades fins a la jubilació). Lògicament, ja no són el que eren. Es tractaria, a més i sobretot, de recuperar el control del vestidor i les bones formes.
De fet, fa massa temps que Europa desmaquilla cruament el que les competicions espanyoles dissimulen. Aquí, només Messi és intocable.
La ‘sopa boba’ i Griezmann
Però res d’això succeirà. Ens diuen que no n’hi ha per tant (llegeixo articles i escolto opinions que voregen el patetisme), ens empassarem la sopa boba de la copa del Borbó i fitxarem aquest francès amb aires de falsa diva, el tal Griezmann, que ens va ofendre i comprometre (on és l’orgull?), i que per a més inri no és un 9, ni el davanter que necessitem. Per cert, suggereixo que si fan un altre ridícul documental, hi incloguin els cameos del presi i del majordom aplaudint la pantomima.
Hem dilapidat els últims millors anys de la nostra història. He perdut la il·lusió...
