Hi ha gent que desenvolupa un activitat d’una manera tan brillant que sembla específicament vinguda al món per dur-la a terme en exclusivitat. No m’imagino, per exemple, Leo Messi sense una pilota als peus. Algú el visualitza passant consulta mèdica? O fent classe a la mainada? O servint una taula de russos en un restaurant de luxe de la Costa Brava? O presentant-se a l’alcaldia de Rosario? Oi que no encaixa? Oi que no concebem Messi sense driblar els seus rivals, assistir els seus companys, xutar faltes i marcar gols? El mateix em passa amb alguns escriptors o directors de cinema, a més d’altres esportistes. Aquesta digressió m’ha passat pel cap en pensar en Catherine Destivelle. Per a què, si no per enfilar-se a les parets, va venir al món aquesta escaladora francesa nascuda el 1960 a Algèria en el si d’una família pied-noir?

A Destivelle només li faltava trobar-se amb una bona paret de roca, com Messi amb una pilota, per descobrir la funció que la vida li tenia designada. Va ser en els blocs de Fontainebleau, després que la seva família es traslladés a França, on va iniciar-se en l’escalada amb només 13 anys. A partir d’aquí començava una passió que l’ha dut a convertir-se en un dels grans referents femenins de la història de l’escalada. Com la seva coetània Lynn Hill, amb qui va rivalitzar en les primeres competicions d’escalada de plafó, Destivelle va aconseguir dominar amb un alt grau d’excel·lència totes les disciplines verticals. Des de les més minimalistes, com ara l’esportiva, fins a les més complexes, com ara l’escalada artificial de grans parets. Amb 17 anys s’introdueix de ple en l’escalada esportiva a l’escola de Verdon. L’ofici de fisioterapeuta l’aparta un temps de la paret, però la roca corre per les seves venes i no pot reprimir el delit de tornar a la muntanya. Hi tornara el 1984 per firmar el primer 7b+ femení de la història (Pichnibule). Paral·lelament comença a guanyar les seves primeres competicions d’escalada i el 1988 obre el vuitè grau en l’escalada femenina. També comença a diversificar la seva activitat i a fer ascensions de gran compromís en solitari: el Pilar Bonatti al Dru (1990), on una any després hi obre una via d’alta dificultat; la primera hivernal femenina a la via Walker de les Grandes Jorasses (1993); la primera i única repetició a la via que Bonatti va obrir a l’hivern a la cara nord del Cerví (1994). El seu palmarès és inacabable, però l’escalada de la qual se sent més orgullosa és la de la cara nord de l’Eiger, la primera per part d’una dona a la cara nord més llegendària i perillosa dels Alps. Van ser 17 hores d’activitat amb les quals va demostrar que, com pensaven alguns rancis, les dones tampoc tenien límits a la muntanya.

Destivell va salvar la pell en algunes ocasions. El 1985 va caure 35 metres dins d’una esquerda, però només es va trencar la pelvis. El 1996, a l’Antàrtida, va fer-se una fractura oberta de cama en una caiguda que va tenir mentre escalava un cim verge. El descens i la posterior evacuació, que no es va produir fins al cap de tres dies, van ser tràgics. Destivelle encarava cada escalava amb una valentia i fortalesa inusitades. Molta més por que en les seves ascensions en solitari va passar, com ella mateixa va reconèixer, en un moment de la seva vida allunyat de les muntanyes: “El part del meu fill.” Va ser mare el 1997 i dos anys després, amb la seva última gran ascensió en solitari, a la Cima Grande de Lavaredo, afluixa el ritme i deixa l’alta dificultat. Des de llavors s’ha dedicat a escriure llibres i difondre la seva activitat en xerrades per tot el món. La seva vida sempre estarà associada a les parets.