La massificació a l’Everest
Més enllà de les bromes que es puguin fer després de veure les imatges de l’embotellament d’alpinistes a l’Everest, la sobresaturació a la muntanya més alta del món és un problema que en algun moment les autoritats nepaleses hauran d’abordar. Aquesta primavera s’hi han produït onze víctimes mortals, només una de les quals ha estat per accident. Les restants han tingut lloc pel conegut com a mal d’altitud, que es produeix per la baixa disponibilitat d’oxigen a la sang a causa de la disminució de la pressió atmosfèrica, que és dràstica a partir dels vuit mil metres. Passar massa temps fent cua al graó de Hillary, molt per sobre d’aquesta cota, augmenta la possibilitat de patir un edema cerebral o pulmonar, especialment si, per culpa d’aquesta espera, s’acaba l’oxigen suplementari amb què la majoria d’alpinistes escalen l’Everest. “Quan les persones han d’esperar en fila, corren el risc de quedar-se sense oxigen i és possible que no en tinguin prou en el seu camí cap avall”, explica l’alpinista alemany Ralf Dujmovits, que el 2012 ja va prendre una foto de l’Everest que es va fer viral perquè mostrava els alpinistes fent cua a la muntanya.
Several high altitude tourists, Sherpas ascending/descending at death zone of Mt #Everest on 22 May, 2019. https://t.co/LzeFw6AErk #Everest2019 pic.twitter.com/sNoXQsj00o
— Everest Today (@EverestToday) May 25, 2019
Es fa difícil, però, determinar fins a quin punt la massificació de la muntanya ha estat la causa d’aquesta alta taxa de mortalitat. La inexperiència i la falta de preparació de molts alpinistes, que no saben com reaccionar als primers símptomes del mal d’altitud, també poden tenir incidència en aquesta xifra. El cert, però, és que mai en la història de la muntanya més alta del món s’havien produït tantes morts per causes no accidentals. També és veritat que aquesta temporada s’han batut tots els rècords, començant pel de nombre de permisos expedits pel govern nepalès (398). A més, a l’Everest hi han pujat més alpinistes que mai (825, per 799 el 2018) i amb la mitjana més alta de la història de cims per dia (103,1 per 8 dies de cim). Potser deu morts entre 825 alpinistes que van fer cim no semblen tant, però què hauria passat si un canvi de temps inesperat atrapa els alpinistes que, amb tanta paciència, esperaven el seu torn per superar el graó de Hillary? Podeu llegir el llibre La febre del cim, que relata l’escabetxada que es va produir a l’Everest el 1996 a causa del mal temps –però també a causa de les males decisions preses pels responsables de dues expedicions comercials– per fer-vos-en una idea.
El govern nepalès, conscient dels 300 milions de dòlars que les expedicions occidentals deixen cada any al seu país, ha estat sempre reticent ha regular l’ascensió a la muntanya més alta del món, però fa només uns dies Mira Acharya, funcionari d’alt rang del Departament de Turisme, es mostrava obert a alguns canvis: “Estem analitzant la reforma d’algunes àrees, entre les quals l’establiment de criteris per a tots els que vulguin escalar l’Everest.” Mentre no arribi aquesta regulació, la solució per evitar cues a l’Everest la donava Kilian Jornet a Twitter: “Si hi vas en un altre horari [de nit] no et trobes ningú.”