L’EDITORIAL
Futbol i reivindicació
Que el mundial de França arribi en un moment d’auge per al futbol femení no vol dir que la feina ja estigui feta. Probablement no estem ni a la meitat del camí. L’absència de la considerada millor futbolista del món i guanyadora de la Pilota d’Or, la noruega Ada Hegerbeg, és un altre toc d’atenció. La jugadora encara considera que la seva selecció no competeix en igualtat de condicions que la masculina. Totes les federacions i els països tenen els seus problemes particulars però també n’hi ha de més generals. L’impacte mediàtic d’aquest campionat no arribarà malauradament a l’altura dels campionats masculins, tot i que en un país com els Estats Units –han guanyat tres mundials femenins– probablement el seguiment serà igual o més intens. La competitivitat, això sí, està més que assegurada perquè la progressió del futbol femení està sent meteòrica en alguns països. Per exemple a França, on després de dominar les competicions de clubs –sis victòries en la Champions–, aspira a fer el gran salt en un torneig de seleccions en què sempre cal tenir en compte la bicampiona Alemanya (2003 i 2007) i el Japó, finalista en els dos últims campionats i campió el 2011. El futbol català també estarà plenament representat a la cita, amb set jugadores en el combinat espanyol. El Barça, equip que ha trencat motllos aquest curs en arribar a la final de la Champions, és el club amb més jugadores al mundial (15), un senyal que certament algunes coses estan canviant.