Opinió

Símbols

Fa 110 anys, d’estada a Mar­se­lla per un amistós con­tra l’Stade Hel­ve­ti­que, José Qui­rante va tenir una ocurrència que can­vi­a­ria la història del Barça. Després d’una dècada amb la camisa divi­dida en blau i grana, Qui­rante es va ena­mo­rar d’una samar­reta de fran­ges estre­tes expo­sada en un magat­zem francès. Com que ales­ho­res s’adme­tien capri­cis perquè les coses del fut­bol no esta­ven gens regla­des, el club va adop­tar aquest símbol dis­tin­tiu. Més enda­vant en el recor­re­gut, algun indus­trial del tèxtil va crear con­junts de ban­des més amples, lluïdes durant llar­gues dècades. També, si par­lem de dis­tin­tius ja per­duts, començats els cin­quanta Kubala es va cap­ti­var de les mit­ge­tes de rat­lles horit­zon­tals que lluïen a la secció de rugbi i les va impo­sar com a nou patri­moni dels fut­bo­lis­tes. En aquells dies, era impos­si­ble por­tar la contrària al mite. Fets anecdòtics extin­gits tan bon punt les mar­ques van posar-s’hi pel mig. Manen a plena volun­tat des que paguen per ves­tir els pro­fes­si­o­nals. D’altra banda, qual­se­vol curiós sap que Ilde­fons Cerdà va crear els octògons de l’Eixam­ple bar­ce­loní amb la volun­tat de veure millor l’arri­bada dels car­ru­at­ges a les cruïlles, d’aquí que des­cartés els qua­drats. Sim­ple cul­tura gene­ral, però ves i explica-ho a l’espa­vi­lat que s’inventa aques­tes teo­ries de pa sucat amb oli. Prou sabem que els amos del màrque­ting i dels cor­rents d’opinió es cre­uen amb carta blanca per jus­ti­fi­car qual­se­vol bes­ti­esa. D’aquí que ves­tei­xin el Barça de qual­se­vol manera en vari­ant de sacri­legi gens repro­vat. Al con­trari, com més merc­han­di­sing col·loquem a col·lec­ci­o­nis­tes, turis­tes i com­pra­dors que seguei­xen la moda sense fer-se cap pre­gunta, millor. Això va així, a major èxtasi del negoci. I en com­pren­si­ble reacció, ens fati­guem pro­gres­si­va­ment d’aquest fut­bol tan des­na­tu­ra­lit­zat i poc res­pectuós amb els símbols i l’esport ori­gi­nal. Els fan nosa.

Els qua­drats només són símptoma d’una malal­tia escam­pada pel fut­bol modern sense que ningú vul­gui cor­re­gir el dis­ba­rat. Els temps impo­sen les seves regles sense que puguem dis­cu­tir-les. Ara els ha donat pel tomba-i-gira sobre la con­trac­tació de Gri­ez­mann o l’hipotètic retorn de Ney­mar quan hau­ria de ser evi­dent que les por­tes del Barça han de roman­dre tan­ca­des a aquests dos per­so­nat­ges perquè, sim­ple­ment, sobren les raons. Si interessa fit­xar-los per motius clars o fos­cos, fit­xa­ran i tot­hom a callar. Show must go on, que diuen els saxons. En tot cas, avís a nave­gants, si tant molestés a la con­currència ves­tir aquesta mena d’atemp­tat con­tra la sim­bo­lo­gia històrica del club o si tant dis­gustés aca­bar fit­xant gent pri­vi­le­gi­ada, con­sen­tida, que ha demos­trat com­por­ta­ments gens adi­ents i cohe­rents amb els valors, assis­tiríem a un sorollós cor­rent de pro­testa. Notaríem la reacció d’alguna manera. Però no. Qua­tre remu­ga­ran i tot­hom aca­barà accep­tant qual­se­vol insòlita nove­tat per­pe­trada i jus­ti­fi­cada de manera prou pele­grina. Men­tre el bar­ce­lo­nisme no badi boca, els exe­cu­tius de mul­ti­na­ci­o­nals o els fut­bo­lis­tes impo­sa­ran la seva santa volun­tat davant la falta de cri­teri, idees clares i fer­mesa dels encar­re­gats de con­duir la nau. Al cap i a la fi, ja sumem anys des­vi­ant-nos del camí i tam­poc no passa res. L’any que ve una hawa­iana, que ja bus­ca­rem l’excusa. Valors, con­cepte que han bui­dat de tot con­tin­gut.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)