L’EDITORIAL
Pas enrere de la fórmula 1
L’aplicació estricta del reglament esportiu de la F-1 va acabar amb la pèrdua de la primera victòria de la temporada de Ferrari i Vettel. Deixant a banda el mal perdre injustificable del pilot alemany i la irrellevant apel·lació anunciada per la Scuderia, el campionat ha perdut una oportunitat magnífica de regenerar l’interès que a poc a poc va perdent. I no tant per l’oportunitat perduda de trencar el monopoli Mercedes –set victòries en set curses, amb cinc doblets– com per l’expectativa que en la F-1 poden passar coses. L’afaitada reglamentària al resultat del GP quebequès és de les que es recordaran.
Vettel, quan perd el control del Ferrari, no acaba estavellat perquè per alguna cosa té quatre títols. Fer judicis d’intencions és qüestió molt delicada. Sense necessitat de teoritzar sobre què pretenia Vettel en tornar a pista, els fets són els següents: Hamilton va veure sempre la trajectòria del seu rival, en cap moment s’hi va arribar a posar en paral·lel i quan va haver de frenar perquè es quedava sense espai, ho va fer sense córrer cap risc ni bloquejar cap roda. D’això se’n diu curses, i a les curses hi ha un risc que, diumenge, sempre va estar sota control.
El reglament esportiu descriu situacions i aplica penalitzacions. La seva interpretació correspon a uns comissaris que, protegint en primer lloc la seguretat, s’han de guiar pel fràgil equilibri entre la regla i l’espectacle. I diumenge a Mont-real no van tenir la seva tarda més gloriosa.