Veure Kurt Diemberger i que em vinguessin ganes d’abraçar-lo va ser tot u. La seva fesomia d’avi entranyable, el seu posat de bosquetà bonifaci, aquell somriure sorneguer... Hom se l’hauria endut a casa, a la vora del foc, perquè, amb una ratafia als dits, n’expliqués alguna de les mil que té per explicar. Vaig veure Kurt Diemberger, però no el vaig tractar. Era un dels convidats d’una edició remota –em sembla que la vintena– del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, un esdeveniment de renom internacional. Per aquesta vila osonenca hi han passat la majoria dels grans alpinistes de la història. Diemberger n’és un. No era el primer cop que assistia a Torelló i em sembla que tampoc va ser l’última. Participava en un debat sobre l’Everest amb altres ponents il·lustres, com la japonesa Junko Tabei o l’eslovè Tomaz Humar .

Em fa l’efecte que aquesta introducció ha pres, erròniament, forma d’obituari. Tabei i Humar sí que ja no hi són, però Diemberger és ben viu. Té 87 anys i és l’únic alpinista amb vida que compta en el seu palmarès amb dues primeres ascensions a un cim de més de vuit mil metres: el Broad Peak (1957) i el Dhaulagiri (1960). Atrapeu-lo, l’avi entranyable. La participació de Diemberger en festivals com el de Torelló està plenament justificada per la seva doble de condició d’alpinista i documentalista. En les dues facetes ha estat un pioner. Diemberger (Àustria, 1932) va viure l’edat d’or de l’himalaisme, una època entre finals dels cinquanta i la dècada dels setanta en la qual s’atacaven els vuitmils en estil molt lleuger, gairebé alpí. El seu compatriota Hermann Buhl el va escollir perquè l’acompanyés al Broad Peak. Hi van pujar, però, de tornada al camp base, es van adonar que no havien fet el cim principal i no van dubtar a repetir l’ascensió. D’això se’n diu honestedat. Haurien pogut callar i difícilment ningú els hauria discutit el cim. Pocs dies després, Diemberger acompanyava Buhl al Chogoliga, on el seu pare alpinístic va tenir una caiguda mortal en trencar-se-li una cornisa de neu. Els moments èpics en la carrera alpinística de Diemberger es barregen amb les tragèdies, com l’ascensió al Dhaulagiri, amb accident d’avioneta inclòs, o l’expedició al K2 (1986), on Diemberger va ser un dels pocs supervivents d’una tempesta que només va pagar amb diverses amputacions per congelacions. Amb sis vuitmils a la butxaca –Broad Peak, Dhaulagiri, Makalu, Everest, Gasherbrum II i K2–, Diemberger va dir adeu a les grans altituds després d’aquella tragèdia.

La faceta de cineasta de Diemberger ha estat tant o més important que la d’alpinista. Carregat amb càmeres analògiques d’uns quants quilos –algunes les feia funcionar amb manovella– va ser un pioner en la filmació d’ascensions als vuitmils. Acumula moltes hores de gravació de gran importància història. També ha escrit llibres de referència mundial, com ara Entre Cero y Ochomil i K2, el nudo infinito, i encara viatja per tot el món impartint conferències. Qui ho sap, potser encara serem a temps de parlar-hi algun dia, a la vora del foc i amb una ratafia als dits.