En una de les torres de l’església de Santa Maria de Cracòvia se sent un trompetista interpretar la melodia Hejnal mariacki fins que la talla en sec, a mitja nota. Quan preguntes per què dallonses no l’acaba, t’expliquen que l’any 1241, amb els tàrtars a les portes de la ciutat, el vigilant de la torre va alertar la població de l’imminent atac tocant la mateixa melodia, fins que una fletxa tàrtara va tallar-li el coll. Des d’aleshores, ningú ha gosat completar la nota. Perquè “els símbols són intocables”, sentencien els cracovians.

La samarreta del Barça és un símbol i el disseny quadriculat de Nike és grotesc. Ras i curt. Les perspectives comercials són suficients per alterar l’essència d’un símbol? Aquesta és la qüestió (no si ens agrada poc o gens). I la resposta és no. Rotundament. És com quan, amb l’excusa de modernitzar l’escut, ens volien fer empassar aquella porqueria de logotip que l’assemblea de socis va rebutjar. Però és que, a més a més, és una fal·làcia que per vendre més samarretes cal introduir canvis radicals en el disseny. I en el supòsit que fos una mica veritat, l’hipotètic increment resultant mai no justificarà la col·lecció dels horrors amb què Nike ens ha obsequiat cada nova temporada, amb creacions carrinclones i vulgars.

El que ven samarretes és la marca Barça i amb modificacions simples i elegants –jugant amb els tipus de coll, les mànigues i altres detalls–, tot respectant escrupolosament els nostres trets diferencials, és a dir, sense destrossar les franges verticals (i gruixudes), les vendes serien idèntiques o superiors a les actuals. Els de la penya dels germans Padrós, per exemple, sempre van blanquets i en venen tantes o més que nosaltres. Em pregunto si Nike s’atreviria a dissenyar vestimentes potinejant els símbols dels Lakers, els Yankees o els 49ers. No gosaria. Amb nosaltres fan el que volen i ho acceptem. La samarreta de quadres és inadmissible. I per postres, per dissimular que és una simple còpia de la de Croàcia, en el web del club ens informen que està inspirada “en els característics blocs de l’Eixample”. Quina (des)gràcia! Bàsicament perquè la característica, els angles tallats (xamfrans) de les illes, és un detall inobservable en l’estampat de l’esperpent tèxtil. Ridícul!