Ahir, uns quants elegits vam tenir la sort d’assistir a l’acte d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Vic del periodista Ramon Besa i, encara que a molts de vostès els pugui semblar un fet menor, no ho és. Es tracta, si m’ho permeten, d’un esdeveniment extraordinari.

L’acte, de protocol extrem, va ser, al mateix temps, molt emocionant. Tant, que la llàgrima va vèncer les formes i l’estómac es va tancar sense permís. Veure Ramon Besa tan feliç és la més gran de les recompenses per a qualsevol persona que l’hagi conegut. Ja imagino el Doctor Besa baixant el cap humilment avergonyit davant qui gosi fer-li broma sobre la condecoració. Aquesta és la seva grandesa. Els valors dels orígens que marquen la seva meravellosa proximitat.

El discurs del Doctor Besa –perdona, Ramon!– és un manual tot ell. De la vida i del periodisme. De la vida, res a dir. Sobre el periodisme, tantes coses! Haver-lo escoltat reconcilia amb l’ofici. Per fortuna, la mateixa Universitat de Vic ha editat les seves paraules en un llibret que hauria de presidir totes les redaccions i ser protagonista cada vegada que algú dubta sobre comportaments periodístics. Al mateix temps, però, el discurs del Ramon et situa de seguida en el lamentable escenari sobre el que sobreviu el periodisme actual.

Tots els governs del món progressen el seu àmbit d’influència si tenen una oposició política forta i uns mitjans de comunicació independents. És fàcil. Com més fiscalitzada la seva obra, més rigorosa la seva feina. Abandonem ràpid el debat sobre l’oposició; ens quedem en el dels mitjans. Va explicar Besa en el seu discurs, a Vic, que la sort del periodista depèn molt del diari o del mitjà on cau, de la gent que té al costat i de la transmissió de coneixement que rep dels mestres. Els projectes, al final, depenen de les persones. Repasso, amb gran enveja, tots els companys que han pogut transitar per l’ofici del periodisme sota el seu lideratge. Guardiola fa millor l’equip, oi? Doncs ja m’entenen.

Però aquesta no és la realitat. El periodisme ha deixat de dependre dels periodistes. Fuig del debat i del carrer –de l’essència, en definitiva– a la mateixa velocitat que s’abraça a la propaganda. Fa mal de panxa veure com funcionen les portes giratòries, com qui mana s’assegura el seu futur però no el del col·lectiu que representa, com s’enriqueixen les empreses que fabriquen genolleres i com es castiga, segons explicava el mateix Ramon, qui pateix la síndrome de Polícrates, és a dir, qui viu en un permanent estat d’insatisfacció. És dolorós veure l’abandonament d’alguns dels millors defensors de la causa. Al poder no li agrada que li toquin els nassos però, encara que sembli mentida, la grandíssima majoria dels senyors amb corbata que manen als mitjans han decidit premiar els treballadors que no els compliquen la vida. Ni al poder, ni a ells. I, com que aquesta és la tendència, els joves aspirants aprenen ràpid. Generalitzar és desastrós, però desanima veure com les noves generacions aspiren a ser presentadors famosos abans que Ramons Besas.

Cal vocació, talent i treball. I un sistema que protegeixi el periodisme i els periodistes. Cal invertir en la investigació, en la sanitat i l’ensenyament per a construir un futur millor, però també cal que la majúscula trajectòria de Ramon Besa serveixi per defensar, com diu ell, el millor ofici. Ens hi va viure o no viure en un món millor.

Sense referents tot costa més i aquí, ben a prop, en tenim un d’imperial. Doctor honoris causa. A les meves filles ja els he explicat que el conec. Que es diu Ramon i que és de Perafita. Per molts anys.