L’alegria de tot un continent

Hi ha indrets del món on la passió pel fut­bol escapa a tota raó. Quan juga la selecció naci­o­nal, tot el país es para­litza en un gest de suport abso­lut a un escut. A l’Àfrica, aquesta exa­ge­rada emoció que des­perta la pilota és una manera de rei­vin­di­car el sen­ti­ment de per­ti­nença dels seus habi­tants. Després de massa temps colo­nit­zats i sot­me­sos per països occi­den­tals, les naci­ons afri­ca­nes, eman­ci­pa­des gene­ral­ment durant la dècada dels sei­xanta, bus­quen cons­tant­ment motius per rei­vin­di­car-se. Una de les millors mane­res de demos­trar orgull naci­o­nal és enfron­tar-te a altres països en el ter­reny de joc, lluny dels con­flic­tes bèl·lics i ètnics que sovint fan tron­to­llar l’esta­bi­li­tat d’un con­ti­nent tan divers. La copa d’Àfrica de Naci­ons va començar diven­dres pas­sat a Egipte, seu de la com­pe­tició de manera casual. La copa d’Àfrica s’havia de jugar a Came­run, però el con­flicte armat que es viu a la zona d’Ambazònia (fron­tera entre Came­run i Nigèria) ha fet que la CAF decidís moure el país amfi­trió fins a Egipte. A la zona d’Ambazònia es parla anglès i no se sen­ten came­ru­ne­sos tot i pertànyer al Came­run perquè així es va deci­dir durant el procés des­co­lo­nit­za­dor. Paul Biya, el pre­si­dent del govern, no ha sabut ges­ti­o­nar aquest con­flicte durant els 37 anys que fa que és al poder i ara ha arri­bat a un punt molt crític. A Egipte, s’hi ajun­ten grans estre­lles del fut­bol. Feia mol­tes edi­ci­ons que no s’ajun­ta­ven fut­bo­lis­tes amb tant de nivell en la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal afri­cana. S’ha de dir que aquesta copa d’Àfrica pre­senta algu­nes nove­tats molt sig­ni­fi­ca­ti­ves. En pri­mer lloc, es dis­puta durant l’estiu per pri­mera vegada en l’època moderna. D’aquesta manera s’evita que durant el mes de gener i febrer (les dates en què s’havia jugat la copa fins ara) els clubs euro­peus es vegin per­ju­di­cats per la pèrdua de juga­dors. D’altra banda, és la pri­mera edició amb 24 selec­ci­ons, de tal manera que més països hi seran repre­sen­tats. La ter­cera nove­tat és la intro­ducció del VAR per donar suport als àrbi­tres.

Egipte, amfi­tri­ona del tor­neig i país amb més tro­feus a les seves vitri­nes (7), dipo­sita les seves espe­ran­ces en Moha­med Salah per acon­se­guir un nou tri­omf. El seu com­pany al Liver­pool, fla­mant campió de la Cham­pi­ons, Sadio Mané, és el líder d’una Sene­gal que pre­senta un gran equip i que vol tren­car la malas­tru­gança que encara no li ha permès de gua­nyar cap títol. Hervé Renard és l’únic selec­ci­o­na­dor en la història capaç de gua­nyar dues copes d’Africa amb dues selec­ci­ons dife­rents. Ara que és al cap­da­vant del Mar­roc busca la seva ter­cera corona. El Came­run és l’actual cam­pi­ona i amb el nou duet a la ban­queta See­dorf-Klui­vert volen repe­tir els èxits de 2017.

Nigèria, el país més poblat del con­ti­nent, pre­senta un equip ple de velo­ci­tat en atac, com ja és habi­tual. Per què no Ghana, que sem­pre és a prop de fer un pas enda­vant, però que no aixeca la copa des de fa gai­rebé 40 anys. La Costa d’Ivori en la gene­ració poste­rior a Drogba i Touré posa les espe­ran­ces en Nicolás Pepé com a nou refe­rent de l’equip. Ha començat un tor­neig de fut­bol que engresca la població afri­cana, que els fa obli­dar part del pati­ment que viuen en mol­tes zones i, sobre­tot, que omple d’ale­gria tot un con­ti­nent durant un mes.