L’EDITORIAL
L’inacabable Toni Bou
Ens esgota. Toni Bou esgota els adjectius i la imaginació per intentar treure’n alguna idea nova, alguna consideració diferent de les mil cop repetides que expliqui una motivació llegendària. Perquè l’únic que no s’esgota és ell mateix. No es cansa de guanyar.
Vint-i-sis títols mundials no s’expliquen amb simplicitat. No s’hi val a preguntar-li quines motivacions li queden, a un pilot que acabarà retirant un parell de generacions de rivals. És superior als rivals, i punt. I els seus rivals són més bons pilots avui que fa una dècada perquè la pugna per desbancar Bou els ha fet prosperar.
El pilot de Piera ha reunit talent, treball físic, mental i tècnic, mentalitat i una mecànica de qualitat. Aquesta conjunció ja l’havien assolit altres mites d’aquest esport tan català però que abans de Jordi Tarrés (7 mundials, quan el títol indoor no existia) no havia conegut el domini dels nostres pilots, interromput per una altra llegenda, Dougie Lampkin (12 títols mundials en total). Però al llarg de la història del trial cap pilot havia pogut mantenir el monopoli durant tant de temps com Toni Bou. Cada jove pilot que sembla destinat a discutir-li el tron acaba claudicant i l’etern subcampió acaba sent un altre català, Adam Raga, quatre anys més gran, que ha tingut la mala sort de coincidir en el temps amb una llegenda que li impedirà retirar-se amb un sac de títols mundials. Però sempre serà qui més es va acostar a l’intocable Toni Bou.