Després de 52 par­tits dis­pu­tats, la copa d’Àfrica va arri­bar a la seva fi. Un cam­pi­o­nat ric en sor­pre­ses, en el qual les selec­ci­ons de Mada­gas­car i el Benín van arri­bar fins als quarts de final con­tra tot pronòstic. D’altres equips, autènti­ques potències fut­bolísti­ques del con­ti­nent, van dir adeu a la com­pe­tició abans de temps. Egipte, amfi­tri­ona del tor­neig, va caure massa aviat i Moha­med Salah es va que­dar molt lluny d’aixe­car la copa a casa seva. També va ser eli­mi­nat el Came­run, sota la direcció de See­dorf i Klui­vert a la ban­queta, sense cap pos­si­bi­li­tat de reva­li­dar el títol del 2017. Ghana, les estre­lles negres, també va caure als vui­tens de final i va tren­car una ratxa de sis edi­ci­ons con­se­cu­ti­ves tocant, com a mínim, les semi­fi­nals. Una altra selecció que va caure en aquesta eli­mi­natòria és el Mar­roc. Els lle­ons de l’Atles van fer fallida quan eren un dels grans favo­rits per acon­se­guir el tri­omf.

El cam­pi­o­nat avançava, i només dues selec­ci­ons es man­te­nien fer­mes: el Sene­gal i Algèria. Els sene­ga­le­sos, amb Sadio Mané com a màxima figura naci­o­nal, tenien l’espe­rança de sumar la pri­mera copa d’Àfrica de la seva història. Però no va ser així. Algèria, les gui­neus del desert, va ser el millor equip dels 24 que es van pre­sen­tar en el gran esde­ve­ni­ment del fut­bol africà. Amb el millor por­ter del cam­pi­o­nat (Raïs M’Bohli), un cen­tral de nivell com Mandi, l’MVP del cam­pi­o­nat (Ismaïl Ben­na­cer), la potència dels des­co­ne­guts Bellaili i Bou­ned­jah a dalt i la fan­ta­sia que surt del peu esquerre de Riyad Mah­rez. I és que la selecció alge­ri­ana estava jugant per un objec­tiu més ele­vat que el fut­bol. Al país magrebí s’estan vivint moments de molta tensió. Després de 20 anys de govern del pre­si­dent Bou­te­flika, la població ha dit que ja n’hi ha prou. Les quei­xes es mul­ti­pli­quen a tots els racons del país, es recla­men uns drets fona­men­tals per a les dones, els estu­di­ants i els joves que no arri­ben mai. Cada victòria d’Algèria a la copa d’Àfrica se cele­brava més enllà de l’èxit espor­tiu.

Des de França també es va viure el desen­vo­lu­pa­ment del tor­neig amb molta expec­tació. I és que Algèria havia estat antiga colònia fran­cesa i la guerra d’inde­pendència que va posar fi a la sobi­ra­nia gal·la al ter­ri­tori magrebí va dei­xar massa morts pel camí. Uns rius de sang que encara avui dia els fills i nets d’alge­ri­ans que viuen a França recor­den amb amar­gor. Fins i tot Riyad Mah­rez va con­tes­tar per Twit­ter a Julien Odoul, pre­si­dent del Group RN, par­tit de dre­tes de la regió de la Bor­go­nya, que havia desit­jat que Nigèria guanyés Algèria a les semi­fi­nals per evi­tar els “habi­tu­als actes de delinqüència dels alge­ri­ans en ter­res fran­ce­ses quan hi ha cele­bra­ci­ons”. La final gua­nyada diven­dres pas­sat va supo­sar una explosió d’ale­gria per sumar el segon títol con­ti­nen­tal de la història alge­ri­ana i, sobre­tot, va ser un crit per les lli­ber­tats d’un poble que en moments de màxima tensió està enfor­tint el seu sen­ti­ment d’iden­ti­tat naci­o­nal. El tri­omf de la selecció s’ha con­ver­tit en el tri­omf de tot un poble.