Els estius de la infantesa vivíem les tardes degustant sense samarreta un tall de síndria mentre miràvem de reüll els amistosos del Barça a Holanda, i comentàvem amb desgana la portada redundant sobre el futur imminent de Bergkamp i Giggs al Camp Nou. Eren mesos en què el futbol domèstic ens recordava que si els nostres ídols passejaven amb sobrepès per prats de tulipes, nosaltres també podíem duu una vida lenta revestida amb còmics d’Astèrix i partides a la Game Boy com a únics quefers. Així, doncs, aquells dies de salabror a la pell i esguards lascius a les platges en què la miopia sovint em confonia, el tema de conversa requeia any rere any, amb el permís de Pete Sampras i el seu All England Club, en la luxosa tradició de la fotografia d’Indurain conquerint els Camps Elisis i la necessitat d’imitar el gest de no aixecar-se del seient en les situacions límits: la seva sobrietat en el patiment era la nostra virilitat quan enfilàvem la pujada del camp del Girona mentre repetíem els noms dels Chiapucci, Bugno, Rominger i Zülle, els mestres que ens ensenyaren l’obligatorietat d’avaluar-se partint d’un mateix per protegir-se dels Indurains que et fan sentir un miserable. De tota manera, l’obsessió per la volta francesa avortada a les rampes d’Hautacam per un danès calb quedava complementada els anys d’eurocopa i mundial, en els quals els fills dels bons convergents educats en l’art subtil de posar-hi la punteta anhelàvem en silenci la victòria d’Espanya i ens miràvem els partits amb un sentiment contradictori que esborràvem a consciència després de la clàssica desfeta als quarts de final. Pel·lícula vista, mecanisme de protecció après amb anterioritat: seguint les pautes petitburgeses del peix que s’emporta la puta a dintre el cove perquè testifiqui com s’allita amb la ramoneta, érem els primers de fer una mofa ostentosa de la desfeta hispana i remarcàvem amb visceralitat el subjecte espanyol com a membre actiu del verb perdre. No volíem despertar sospites entre nosaltres, hereus com érem d’una catalanitat que no coneixíem realment però que ens semblava fonamental per continuar essent més que un club i menys que un país. Finalment, perquè no teníem pous buits d’informació per esdevenir desinformats de luxe, guardàvem com relíquies els àlbums de cromos de les seleccions del mundial i memoritzàvem els jugadors, els de l’Aràbia Saudita inclosos, per fer campionats prenent els noms més desconeguts de la competició. Ens sentíem erudits i, perquè no dir-ho, superiors a la resta. En definitiva, no sé si van ser els millors estius de les nostres vides perquè a partir dels setze els carrers van ser nostres durant una bona temporada, però realment em sembla un escàndol abjecte construir els records esportius estivals de les noves generacions amb els realities muntats pels egocentrismes barats de Griezmann, Neymar i Bale. Segurament per això, el dia de la final de Wimbledon vaig tenir tots els nens enganxats al televisor perquè aquest estiu del 2019 el recordin realment com el que haurà estat, el de la gran final entre Djokovic i Federer que t’ajuda a estimar sense fissures el món de l’esport i els propis records d’infantesa.