Què recordarem de l’estiu del 2019?

Els estius de la infan­tesa vivíem les tar­des degus­tant sense samar­reta un tall de síndria men­tre miràvem de reüll els amis­to­sos del Barça a Holanda, i comentàvem amb des­gana la por­tada redun­dant sobre el futur immi­nent de Bergkamp i Giggs al Camp Nou. Eren mesos en què el fut­bol domèstic ens recor­dava que si els nos­tres ídols pas­se­ja­ven amb sobrepès per prats de tuli­pes, nosal­tres també podíem duu una vida lenta reves­tida amb còmics d’Astèrix i par­ti­des a la Game Boy com a únics que­fers. Així, doncs, aquells dies de sala­bror a la pell i esguards las­cius a les plat­ges en què la mio­pia sovint em con­fo­nia, el tema de con­versa requeia any rere any, amb el permís de Pete Sam­pras i el seu All England Club, en la luxosa tra­dició de la foto­gra­fia d’Indu­rain con­que­rint els Camps Eli­sis i la neces­si­tat d’imi­tar el gest de no aixe­car-se del seient en les situ­a­ci­ons límits: la seva sobri­e­tat en el pati­ment era la nos­tra viri­li­tat quan enfilàvem la pujada del camp del Girona men­tre repetíem els noms dels Chi­a­pucci, Bugno, Romin­ger i Zülle, els mes­tres que ens ense­nya­ren l’obli­ga­to­ri­e­tat d’ava­luar-se par­tint d’un mateix per pro­te­gir-se dels Indu­rains que et fan sen­tir un mise­ra­ble. De tota manera, l’obsessió per la volta fran­cesa avor­tada a les ram­pes d’Hau­ta­cam per un danès calb que­dava com­ple­men­tada els anys d’euro­copa i mun­dial, en els quals els fills dels bons con­ver­gents edu­cats en l’art sub­til de posar-hi la pun­teta anhelàvem en silenci la victòria d’Espa­nya i ens miràvem els par­tits amb un sen­ti­ment con­tra­dic­tori que esborràvem a consciència després de la clàssica des­feta als quarts de final. Pel·lícula vista, meca­nisme de pro­tecció après amb ante­ri­o­ri­tat: seguint les pau­tes petit­bur­ge­ses del peix que s’emporta la puta a din­tre el cove perquè tes­ti­fi­qui com s’allita amb la ramo­neta, érem els pri­mers de fer una mofa osten­tosa de la des­feta his­pana i remarcàvem amb vis­ce­ra­li­tat el sub­jecte espa­nyol com a mem­bre actiu del verb per­dre. No volíem des­per­tar sos­pi­tes entre nosal­tres, hereus com érem d’una cata­la­ni­tat que no coneixíem real­ment però que ens sem­blava fona­men­tal per con­ti­nuar essent més que un club i menys que un país. Final­ment, perquè no teníem pous buits d’infor­mació per esde­ve­nir desin­for­mats de luxe, guardàvem com relíquies els àlbums de cro­mos de les selec­ci­ons del mun­dial i memo­ritzàvem els juga­dors, els de l’Aràbia Sau­dita inclo­sos, per fer cam­pi­o­nats pre­nent els noms més des­co­ne­guts de la com­pe­tició. Ens sentíem eru­dits i, perquè no dir-ho, supe­ri­ors a la resta. En defi­ni­tiva, no sé si van ser els millors estius de les nos­tres vides perquè a par­tir dels setze els car­rers van ser nos­tres durant una bona tem­po­rada, però real­ment em sem­bla un escàndol abjecte cons­truir els records espor­tius esti­vals de les noves gene­ra­ci­ons amb els rea­li­ties mun­tats pels ego­cen­tris­mes barats de Gri­ez­mann, Ney­mar i Bale. Segu­ra­ment per això, el dia de la final de Wim­ble­don vaig tenir tots els nens engan­xats al tele­vi­sor perquè aquest estiu del 2019 el recor­din real­ment com el que haurà estat, el de la gran final entre Djoko­vic i Fede­rer que t’ajuda a esti­mar sense fis­su­res el món de l’esport i els pro­pis records d’infan­tesa.