El Barça està pres entre la dualitat dels senyors ben educats de l’escola Bartomeu i Rosell que volen tornar a través del trampolí de la burgesia catalana i el poder mediàtic, o sigui, la sociovergència de tota la vida que ha estudiat en escoles de negocis i blanquegen la mala gestió amb bones formes i millors tentacles, i, d’altra banda, la passionalitat d’un Laporta que mostra el seu personalisme anarquista de manera impúdica, deixant veure els errors a l’opinió pública sense complexos perquè li sobra autoestima i confiança inconscient en si mateix.

Així doncs, aquests són els dos pols actuals del barcelonisme: la tornada cíclica al vell ordre amb cares noves i idèntics cognoms, o, d’altra banda, seguir la línia messiànica d’un Laporta desencadenat que no crea tradició de govern perquè l’estil comença i acaba en si mateix. Laporta no es pot analitzar, no es pot estudiar, només es pot contemplar amb la sorpresa de qui presencia un supervivent que tira endavant per la fe radical en si mateix.

Per tant, en aquest context fratricida clàssic en què la lluita és una manera molt nostrada d’avançar, els amics renovats de Bartomeu es veien amb possibilitats de tornar a la llotja després de l’arribada d’un Flick que prenia la banqueta amb l’escepticisme d’una culerada desencisada pels vaivens del sushi, cansada dels discursos de “fins aquí ens dona”, desgastada per veure’s relegada a un segon nivell europeu, i fins als nassos que la situació econòmica heretada pels fills d’Esade fos l’excusa dels entrenadors per tapar la seva mediocritat a la pissarra: Laporta s’agafava a Flick com feu al seu dia amb Guardiola, i, com sempre ha passat, quan ell ha decidit l’entrenador, li ha sortit cara. Frank, Pep i Hansi: tres encerts no són casualitat.

A partir d’aquí, Laporta, amb l’execució excelsa de Flick, ha destrossat les temptacions de moció de censura amb una primera plantilla que només manté tres jugadors del 2 a 8 contra el Bayern a Lisboa: Ter Stegen, Araujo i De Jong. No és lògic que en cinc anys de diferència la nòmina de la plantilla d’un primer equip com el Barça només tingui tres supervivents, i això es deu a la capacitat de fer de la necessitat virtut, de tornar a la fórmula de l’èxit, d’abraçar la identitat d’un club que no sap guanyar fugint de si mateix i que només ha trobat la victòria en agradar-se al mirall i veure’s més atractiu que la resta.

Per això és fàcil pensar que amb el Barça de Flick Joan Laporta serà president fins quan ell decideixi, amb les seves contradiccions, el seu populisme evident, el càlcul no calculat d’opacitat en certes gestions, i un personalisme que és a mig camí entre la responsabilitat i la impossibilitat de negar-se per trobar la mesura, però amb la fortalesa de qui no fot el camp del vaixell quan les coses van malament, de qui no posa el club per sobre els capricis de jugadors concrets, i de qui no s’amaga davant els poders fàctics per explicar allò que difícilment es pot explicar: Laporta és contradictori perquè no hi ha un líder de veritat que no sigui contradictori.

En definitiva, el soci del Barça no és el de fa vint anys, i ara mateix, entre el personalisme descontrolat a favor del club i els bons expedients d’escoles econòmiques que confonen educació amb covardia, doncs l’ànima revolucionària de part de la culerada sempre escollirà el primer si els resultats mínimament acompanyen, i això, agradi o no, assegura la fórmula Laporta durant temps: mals dies per a l’oposició a can Barça.