Un dia, l’aleshores president del Barcelona, Joan Gaspart, atabalat per l’opinió pública, va amagar la boleta. “Què preferiu?”, va preguntar, “un Barça amb onze jugadors del planter que no guanyi res o un Barça amb onze futbolistes de fora que guanyin la copa d’Europa?” El dirigent, tot i haver estat membre de la junta durant l’era Cruyff, no havia entès res. I, és clar, en tres anys de govern i una inversió descomunal no va poder aixecar ni un sol trofeu.

És evident que reunir una generació de nois de la casa tan excepcional com la que va tenir Pep Guardiola no deixa de ser un fet extraordinari. Evidentment, d’entrada hi va haver una bona feina de captació i de formació de talent i, després, un entrenador del primer equip que va confiar en ells i els va fer millors futbolistes. Tot plegat va acabar amb un equip de llegenda la inèrcia del qual encara perdura. Repetir aquest escenari meravellós per al barcelonisme és molt difícil, per no dir impossible, però allò hauria de servir per prometre fidelitat eterna al reeixit mètode blaugrana.

Durant el precruyffisme l’estadística fa fredor. Avui només cal sumar i restar per entendre la realitat. Durant aquestes tres dècades hi ha hagut parèntesis perillosos en què l’allunyament de la idea ha comportat crisis d’identitat i de resultats. Avui, per exemple, és evident que el Barça la viu en la fase inicial del procés, la qual cosa condiciona l’èxit final. Si la Masia està malalta el primer equip en pateix les conseqüències. La recent revolució del planter mirarà de tallar una sagnia que complica el present i, també, el futur.

No fa gaire, la directiva va veure un vídeo resum de les activitats globals de la Masia. En acabar de visionar-lo, Josep Maria Bartomeu va preguntar per què no hi havia ni una sola imatge del Barça B. El màxim responsable de futbol del Club, Pep Segura, no creia convenient que els jugadors es distreguessin més enllà de la pura competició. El president va exigir la rectificació immediata dels hàbits del filial però ningú li va fer cas. Algú ens havia explicat alguna vegada que el Barça era molt més que un simple resultat en un marcador. Ni rendiment ni formació.

Ahir, aquesta deixadesa que acaba pervertint tots els processos va viure un capítol més: Carles Aleñà va revelar que la junta directiva va garantir a De Jong que jugaria amb el número 21 –el seu– sense ni tan sols parlar amb ell. En fi, només és un dorsal. I, és clar, el d’Aleñà, l’últim de la filera. Deu ser una bestiesa... però també un tarannà que costa d’associar a les essències i a la història d’un club que parla, permanentment, de valors.