La muntanya no té edat
Enric Torrent, president de la Federació Catalana de Físic-culturisme, m’explicava fa un temps que aquest esport és recomanable per a les persones de la tercera edat perquè la força és la capacitat física bàsica que més perdura. Tant la velocitat com la resistència, la flexibilitat i la força van de baixa a partir dels trenta anys, però la pèrdua d’aquestes capacitats es produeix a ritmes diferents. La velocitat i la flexibilitat arriben a l’ocàs abans que la resistència i la força. Potser això també explica que els esports de muntanya, en els quals la resistència, a més de la tècnica, hi té el paper més important, puguin ser practicats encara a una edat avançada sempre que la salut hi acompanyi. No em refereixo a una passejadeta reconfortant pel turó de darrere casa, sinó a la pràctica d’una activitat a muntanya més o menys intensiva i compromesa. N’hem tingut un bon exemple fa uns dies amb Jordi Pons , que, amb 86 anys, es va deixar fotografiar escalant a Sant Llorenç del Munt per a una entrevista a La Vanguardia. Aquest pioner de l’alpinisme a Catalunya demostra que, per la seva edat, té un estat de forma admirable. A l’hivern encara practica esquí de muntanya i fa només un any va ser capaç de pujar fins al cim de l’Aneto, la muntanya més alta dels Pirineus.
Sense deixar l’escalada en roca, una colla d’escaladors veterans habituals de Montserrat van equipar fa uns anys, en agulles d’aquest massís, les conegudes com a vies blaves, uns itineraris fàcils (de quart grau superior o cinquè) aptes per a la seva edat. En Paquito Guillamon em va explicar que les assegurances a la roca d’aquestes vies eren pintades de color blau –d’aquí el nom– perquè, com que la vista ja els començava a fallar, era més fàcil divisar-les. En l’alpinisme tenim, a Catalunya mateix, exemples de veterans que porten a terme activitats d’elit. Em refereixo a Òscar Cadiach, que fa dos anys, quan en tenia 64, es va convertir en el primer català que va escalar tots els vuitmils del planeta sense l’ajut d’oxigen suplementari. El tarragoní és l’alpinista de més edat que ha aconseguit aquesta gesta, i l’únic que ho ha fet amb més de seixanta anys.
Encara que, per a exemple de veterania en les grans altituds, el de Carlos Soria, que té 80 anys i està embrancat en el repte de superar el rècord de Cadiach. Aquest alpinista d’Àvila és l’únic de tota la història que ha escalat deu vuitmils amb més de seixanta anys. En set d’aquests vuitmils s’ha convertit en el més veterà que hi puja. Només li queden dues muntanyes per completar el seu objectiu. Aquesta tardor té previst atacar el Dhaulagiri.
Com deia a l’inici, la resistència és potser la capacitat física predominant en els esports de muntanya. Però hi ha un intangible tant o més important per poder ser productiu ja de gran: l’experiència. Sense el bagatge acumulat al llarg de tota una vida, difícilment aquests esportistes de qui hem parlat continuarien actius.