La vida de Messi
El barcelonisme viu preocupat amb Messi. O més ben dit, sense acabar de veure clar què passarà amb el seu equip quan el 10 argentí no hi sigui. L’exemple de Cristiano Ronaldo amb el Real Madrid és una bona mostra del que pot passar si no es fa bé la feina. Mentre algú pensa en això, del que es tractaria és de mirar d’allargar la carrera de Messi tant com sigui possible, ja que, per si algú no ho recorda, ja té 32 anys i, en futbol, a partir d’aquesta edat, cal repensar-se cada esforç perquè la recuperació és més complicada. I sense descans venen les lesions. Ja ho saben... l’edat no perdona.
El capità del Barça, una vegada més, va arribar justet a final de temporada. El seu darrer tram de competició estatal i europea va ser discret, i el seu rendiment en la copa Amèrica no va arribar ni a aquesta qualificació. Fos. Messi va acabar rebentat. Les sortides de Xavi i Iniesta i, també, l’evolució de la tàctica blaugrana han accelerat el desgast del futbolista argentí fins a un escenari perillós. I això malgrat la dosificació activa –a dies, exagerada– que practica durant els partits.
Que l’equip jugui estirat no el beneficia. Massa metres per recórrer amunt i avall, sobretot sense pilota. Que no hi hagi creadors de joc a mig camp tampoc li va bé. Messi ha d’endarrerir la seva posició a la zona de creació perquè l’equip no és capaç de produir futbol, però, ràpidament, ha de deixar de fer de migcampista per convertir-se, de nou, en davanter per a finalitzar la jugada. Definitivament, si el Barça vol jugar amb un Messi pletòric durant uns quants anys més cal que pensi en la recuperació de les essències col·lectives.
En aquest aspecte és important conèixer com s’adaptarà Antoine Griezmann a l’equip. Si el model és el trident de Luis Enrique –Messi, Suárez i Neymar–, Valverde no podrà ajudar a la protecció física de Messi; si el model és el de conservar la pilota amb Sergio, De Jong i Arthur, per exemple, amb les línies juntes, amb la defensa a mig camp per afavorir la pressió postpèrdua, amb la necessitat d’esforços intensos però curts, aleshores el futur del 10 pot ser més còmode. I, com a conseqüència, també el del Barça.
I què diu Messi? L’argentí és extraordinari amb espais, corrent al contraatac, i també és únic sense espais, capaç de superar rivals des de la posició de parat. Per això és el millor del món i, per això, la seva aportació és extraordinària en qualsevol escenari. Però no es tracta d’això. El Barça ha de trobar la fórmula per allargar la vida del seu capità i, per tant, estirar una mica més l’era més gloriosa de la història de l’entitat. Cal mètode, pissarra i tàctica, retornar al Barça més acadèmic, reduir la zona de treball de Messi i ajudar-lo col·lectivament. I, és clar, que ell sigui capaç d’entrar en les rotacions de Valverde amb naturalitat i de continuar reduint les seves presències en la selecció argentina.
L’etapa post-Messi fa por. Que trigui a arribar...
Unitat
El poble ja ho està, d’unit. L’objectiu continua sent molt clar. Els partits polítics independentistes, en canvi, prefereixen prioritzar els seus interessos particulars (legítims, per mirar d’alliberar els presos i fer tornar a casa els exiliats) i col·lectius (qüestionables, a falta de full de ruta, aconseguir més escons per l’autonomisme). Atents a la sentència del Suprem. I a la Diada. Cal espavilar-se. Tenim pressa.
