L’EDITORIAL
Ramos, un exemple
Albert Ramos exemplifica i en certa manera representa un gran espectre de tennistes professionals, segurament la majoria, que lluny del focus mediàtic dels venerats Roger Federer, Rafa Nadal o Novak Djokovic, s’han de barallar per mantenir-se entre els 100 millors del món, si fa no fa el rànquing tipus per seguir traient rendibilitat econòmica a la seva carrera. És molt dur encadenar derrotes en les primeres o segones eliminatòries dels tornejos setmana rere setmana i seguir perseverant, lluitant amb sacrifici pels objectius passant moltes hores als aeroports. Tot plegat, en un esport cada cop més global i amb més acadèmies d’aspirants a aprofitar les flaqueses dels que són a l’elit per arrabassar-los la plaça. Albert Ramos va viure una eclosió molt remarcable entre el 2016 i el 2017. Va arribar als quarts de Roland Garros, va jugar la final del mític torneig de Montecarlo i va accedir als Jocs de Rio. Es va enlairar fins al lloc17è del món. Per això té tant de mèrit que, ara, amb 31 anys i tot just quan havia caigut del top-100, s’hagi aixecat amb determinació i hagi signat tan bons resultats en tres tornejos ATP 250 seguits que l’han ressituat (52è). Un grau de persistència notable i una mentalitat de ferro han fet que superés els problemes físics sense desistir i que guanyés el segon títol de la seva carrera en un esport en què hi ha molts professionals que, a anys llum de Federer, Nadal o Djokovic, no poden alçar cap ATP en tota la seva trajectòria.