Stuani i Griezmann
La persona s’adapta a les circumstàncies enyorant temps millors, així doncs, traint els principis emotius encarregats de recollir estima altruista cap al club, l’aficionat barcelonista va aparcant progressivament la conducta consentida de Griezmann per abraçar la lògica mercantilista que tant bé ha personificat el citat. Tu em vas fer servir per tenir un contracte millor i ara m’utilitzes per aixecar algun trofeu major? D’acord, cap problema, tu vine, marca gols per fer-me guanyar la Champions, confita’t la teva Pilota d’Or si et fa il·lusió, i d’aquí a tres anys ens oblidarem un de l’altre com si haguéssim tingut una nit de sexe plaent entre desconeguts; en definitiva, m’haurà anat bé tenir l’estela de la teva calor apaivagant fracassos amb un mocador de seda, però llavors, ni m’esforçaré per esbossar un record dels plecs més eròtics del teu cos. No quedarà res. Per això, davant el triomf d’aquest comercialisme cec, la simple opció de la continuïtat de Stuani porta els utòpics a omplir els buits de la plaça dels Apòstols amb figures de terracota de l’uruguaià rematant de cap. La pregunta és clara: qui guanyaria si Stuani es quedés? En primer lloc, un club com el Girona, amb història però sense mites, ha d’omplir un pòsit de llegendes format per jugadors que casin el rendiment esportiu i el caràcter singular, els Stòitxkov i Hugo Sánchez de Montilivi, els encarregats de rebel·lar aficions amb una correcció burgesa contraproduent a l’hora d’escalfar l’ambient de l’estadi. Per tant, més enllà de l’evident benefici esportiu, la continuïtat del golejador suposaria un salt a l’hora d’establir un relat èpic per enriquir la identitat dels propis seguidors: el Girona creixeria com a entitat i tindria més projecció de fermesa de cares el futur. De totes maneres, deixant de banda la cartera, el profit també recau en Stuani, perquè al final tots aspirem a deixar rastre més enllà d’un enriquiment econòmic, i ell, amb 33 anys a punt de complir, té dues opcions sobre la taula: la primera, comprensible totalment, plantejar un darrer contracte amb un repte professional major que jugar a segona divisió i un bon encaix econòmic. Res a dir. Molts potser, o sense el potser, faríem el mateix. Però també, en uns anys en què la figura dels rodamons anàrquics del futbol és una rutina, quedar-se significa establir llaços de sang amb una entitat en què pot trobar el futur un cop pengi les botes. Per pensar-ho seriosament mentre fa un cafè al Carlemany sabent que ningú l’obliga a ser llegenda.
En definitiva, Stuani no té la culpa de la meva obsessió de fer quadrar la realitat segons els meus anhels, però després d’un estiu en què Griezmann ha promès mercantilisme pur per apaivagar els ànims (jo faig gols i tu t’oblides de com t’he tractat), la possibilitat de trobar un deix de llum per vestir una història èpica, ens posa molt calents a aquells que amb l’edat ens hem deixat d’allitar amb desconegudes i preferim que al final, després de tot, ens agafin la mà amb afecte i ens diguin a cau d’orella que ens estimen, encara que sabem que és una mentida piadosa que tanca la infelicitat al traster de la desmemòria